La tercera onada de la covid-19, amb les seues limitacions a la mobilitat, ha deteriorat el mercat laboral amb unes xifres que no es coneixien des de 2016 i que deixa obsoletes la majoria de les dades. Així, el mes de febrer, s'han superat els quatre milions d'aturats amb un creixement en els últims dotze mesos del 23,5%.
No obstant això, l'augment de l'atur interanual geogràficament ha sigut molt major en aquelles comunitats autònomes l'activitat econòmica de les quals i la proporció d'ocupació sobre el total són més dependents del sector turístic (Balears 50%, Canàries 40%, Comunitat Valenciana 33% i Catalunya 31%). Per aquest motiu, els increments de desocupació no han sigut homogenis entre les comunitats més turístiques (Balears 46,9%, Canàries 36,3%, Comunitat Valenciana 24,5% i Catalunya 29,6%), i les menys orientades al turisme (Castella-la Manxa 11%, Extremadura 8%, i País Basc 10%).
Totes aquestes dades confirmen que existeix una lògica correlació entre la disminució del PIB i l'augment de l'atur. Així ocorre amb Balears (-20%), Canàries (-12,5%), Catalunya (-11,7%) i Comunitat Valenciana (-9,6), que han patit els majors augments de desocupació interanuals, mentre que els seus respectius PIB disminueixen més que en la resta de comunitats pel fet que tenen menor activitat turística.
En el cas de Madrid, s'observa que la seua reducció del PIB ha sigut menor pel fet que la seua proporció d'ocupats del sector turístic és del 28%, com és el cas de Castella-la Manxa (-5,5%) i Extremadura (-4,6%). Això ens indica que existeix una elevada correlació amb el PIB i confirma el que diu la teoria que la relació desocupació-PIB ha de ser inversament proporcional. Si el PIB creix, la taxa de desocupació tendeix a baixar; i si el PIB baixa, la desocupació puja.
No obstant això, aquesta regla no es compleix amb tant de rigor en relació amb altres països de la UE, ja que Espanya és més sensible al cicle econòmic que altres economies del nostre entorn pel fet que el nostre país es caracteritza per una elevada taxa de temporalitat (24,6%), molt lluny de la mitjana europea (14%). Això dona lloc al fet que davant qualsevol mena de crisi els contractats temporals siguen els primers a ser acomiadats per les empreses (aproximadament dues de cada tres ocupacions destruïdes són temporals); sobretot en sectors com l'hostaleria, que concentra una elevada contractació temporal.
L'anàlisi de les dades a nivell de comunitats autònomes amaga diferències que no es perceben a escala provincial. Per exemple, la província de Castelló presenta una disminució del PIB del 8,3% davant del 13,5% d'Alacant, moltíssim més turística. Idèntiques conclusions es reflecteixen per a Catalunya, on a la província de Lleida (8%) el descens del PIB és molt inferior al de les províncies costaneres, per damunt de l'11%. El denominador comú de totes dues províncies citades consisteix en el major pes dels sectors menys exposats a la pandèmia.
Diversos són els factors que expliquen l'asimetria de les situacions econòmiques davant de la pandèmia. Entre aquests factors, cal destacar la intensitat de les limitacions a la mobilitat i la diversa estructura sectorial dels diferents models econòmics. Aquelles comunitats autònomes dependents del turisme que requereixen de mobilitat per a un funcionament adequat s'han vist directament afectades, i també aquells sectors que depenen de la presència de públic; és a dir, d'una major interacció social. Entre febrer de 2020 i febrer de 2021, només el sector de l'hostaleria ha perdut quasi el 75% d'afiliats a la Seguretat Social.
Davant l'aparició i propagació mundial de la covid-19, els governs van desplegar restriccions a la mobilitat i a la vida social sense precedents en temps de pau. Quan no existeix un medicament o vacuna, els governs es veuen obligats a prendre mesures no farmacèutiques amb la finalitat de pal·liar l'avanç dels contagis i evitar el col·lapse del sistema sanitari, en definitiva, reduir el cost de la pandèmia en vides humanes.
Espanya no ha sigut aliena a això i ha sigut un dels països on s'han aplicat unes mesures restrictives a la mobilitat molt superiors a les de països del nostre entorn. La Universitat d'Oxford elabora un índex, a través del seu rastrejador (OxCGRT per les seues sigles en anglès), amb l'objectiu de mesurar el grau de restricció imposat pels diferents governs a la mobilitat, en el qual s'inclouen, entre altres factors, tancament d'escoles, restriccions de viatge, etc. D'aquesta manera, les dades obtingudes reflecteixen diferències significatives. Per exemple, Espanya encapçala el rànquing després de França amb uns índexs molt superiors als d'altres països, com el Regne Unit, Alemanya i Itàlia.
Gràcies a les vacunes, prompte veurem la llum al final del túnel pandèmic, però en l'altre túnel, el socioeconòmic, tardarem una mica més pels temps econòmics difícils que s'esperen. La desocupació es troba en un període alcista i en el qual encara no hem arribat a la seua fase d'estabilitat. El pic de l'atur està per arribar.
Els efectes econòmics negatius són de llarg abast i s'estenen globalment a conseqüència dels increments de la pobresa, la desocupació i la desigualtat. La covid-19 i les seues implicacions han vingut per a quedar-se.
Vicente Castelló, professor de la Universitat Jaume I i membre de l'Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local
Aquest article es va publicar en Cinco Días el 10 de març de 2021