Casablanca, una de les pel·lícules mítiques de la història cinematogràfica, ens serveix de metàfora per a comprendre el desenvolupament de la cimera europea celebrada recentment a Brussel·les i ens permet extraure alguns dels seus ensenyaments. Recordem que, al final de la pel·lícula, tothom se sacrifica i cedeix alguna cosa, darrere d'un bé comú superior. El film, a més, il·lustra que en períodes de crisi es reflecteix el millor i el pitjor de la naturalesa humana. Som capaços de la més vigorosa solidaritat i del major dels egoismes, com ha quedat demostrat en l'acord aconseguit pels 27 països membres de la UE. En el procés negociador tots han cedit en alguna part dels seus plantejaments inicials, però en la crisi multifactorial que vivim (sanitària, econòmica, social i política) ha prevalgut el millor, ja que la UE va respondre amb una ràpida i determinant solidaritat.
Angela Merkel parla amb el primer ministre grec, Kyriakos Mitsotakis, i amb Pedro Sánchez el passat 20 de juliol. En aquest sentit, Angela Merkel, el país del qual ocupa la presidència rotativa de la UE, en roda de premsa no podia ocultar la seua emoció després de l'acord aconseguit en afirmar: «Aquesta és la resposta de l'Europa unida». Pel que es pot apreciar, els temps difícils són també útils per a canviar les persones, les mentalitats i les institucions de manera positiva.
Després de quatre dies d'intenses negociacions, els caps d'Estat i de Govern van acordar, el 21 de juliol, les condicions del fons de recuperació europeu. El muntant serà de 750.000 milions d'euros, però la partida corresponent als subsidis serà de 390.000 en lloc dels 500.000 previstos en principi. Aquesta important dotació econòmica no necessitarà ser retornada pels països més afectats per la pandèmia. Així, Itàlia rebrà 209.000 milions (81.000 en subsidis) i Espanya 140.000 milions (72.000 en subsidis), el que representa la meitat del fons.
S'ha pagat un peatge com a concessió als anomenats països frugals (Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia) que abanderen el rigor i l'austeritat, liderats pel primer ministre holandès, Mark Rutte. A canvi, el muntant total formarà part del funcionament normal de les institucions europees. Tot el contrari a com es va afrontar l'anterior crisi de la zona euro amb la creació en 2012 del Mecanisme Europeu d'Estabilitat. Anteriorment, la crisi es va resoldre amb austeritat i ara amb un estímul decidit d'integració. Segons assenyala la Comissió Europea: el pressupost de la UE no ha de pretendre redistribuir la riquesa, sinó centrar-se en les necessitats del conjunt dels europeus.
En aquesta cimera hem pogut observar dues postures ben diferenciades. D'una banda, els keynesians partidaris de la solidaritat europea, i d'altra banda, els liberals molt frugals, en els quals s'ha deixat notar la petjada de Margaret Thatcher, ex-primera ministra del Regne Unit. Arribat a aquest punt, cal preguntar-se: quin hauria sigut el resultat de la cimera si no s'haguera produït el Brexit? Aquest tema exigiria una reflexió més àmplia que desborda l'àmbit d'aquest article.
El testimoni de Margaret Thatcher ha estat recollit per Holanda, com el principal país que s'ha oposat a aquells que apostaven per mesures solidàries. Cal destacar que no és el mateix que aquest paper l'interprete Holanda que el Regne Unit, que és el segon major producte interior brut (PIB) de la UE, en concret, el triple d'Holanda. Un país que, per cert, no està per a donar moltes lliçons de laboriositat ni d'ètica en el seu tractament fiscal privilegiat per a algunes tecnològiques. Ens ha acusat de mandrosos, però les dades estadístiques indiquen tot el contrari. Els espanyols treballem 250 hores anuals més que els holandesos. Una altra acusació consisteix a afirmar que vivim molt per damunt de les nostres possibilitats, la qual cosa no és certa, ja que el seu deute total (públic i privat) és superior al d'Espanya i Itàlia: del 290% sobre el PIB, mentre que a Espanya és del 226%.
No obstant això, no podem oblidar que una pandèmia es produeix quan sorgeix un nou virus que es propaga per tot el món (del llatí pestis, fa referència a una malaltia contagiosa inespecífica, i del grec el prefix pan- significa «tot» o «íntegrament») Per això, no pot deixar-se enrere cap país membre perquè s'estendrà a tots, i així s'està demostrant. Per tant, la crisi de la COVID-19 és una pandèmia que no coneix fronteres i pot afectar qualsevol país. És un xoc exogen per al sistema econòmic i que incideix en el seu funcionament, però no té res a veure-hi.
Respectant les opinions diferents, l'acord és altament positiu, ja que el compromís aconseguit pels membres de la UE constitueix un avanç important en la construcció europea que condueix a una nova dimensió, més unida que mai i més política. Això demostra una voluntat de continuar junts.
En aquesta ocasió, s'ha transmès un missatge global de fortalesa i unitat i una resposta en clau federal i no confederal. És important diferenciar tots dos termes perquè estem parlant d'una cosa molt diferent. L'Estat confederal no es relaciona directament amb els ciutadans, sinó sols amb els Estats membres, és una unió d'Estats; mentre que la federació és la suma de les voluntats individuals expressades pels ciutadans i no entre territoris.
Tot això obri la porta a quelcom que no existia, ja que els Estats podran sol·licitar préstecs conjuntament i assumiran el deute corresponent a través de recursos comuns. Per primera vegada, no seran sols préstecs, sinó deute col·lectiu, el que unirà els Estats de la UE més estretament que mai.
Esperem que els resultats de la cimera servisquen almenys per a deixar sense arguments el discurs polític dels euroescèptics. La qüestió de la sobirania i el lloc que la UE pot jugar en l'escenari mundial continua sent un tema de debat entre els seus membres que encara estan lluny de compartir els somnis que desitgem la majoria per a un futur millor. Keynes, en el seu llibre Les possibilitats econòmiques dels nostres néts, ja ens advertia que «no podem tenir un pensament curt de mires, hem d'obrir la ment cap al futur».
Vicente Castelló, professor de la Universitat Jaume I i membre de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local
Aquest article es va publicar en Cinco Días el 31 de juliol de 2020