El 31 de desembre de 2019, el Consell Internacional d’Infermeria sota el lema «Any Internacional de la Infermera i la Comare: un catalitzador per a un futur més brillant per a la salut arreu del món», declarava l’any 2020 com l’Any Internacional de la Infermeria en reconeixement a la professió «infermera» i en honor a Florence Nightingale qui, en 1855 en plena guerra de Crimea, ja va aplicar mesures d’higiene bàsiques amb la intenció de millorar les condicions de salubritat d’un hospital de guerra.
Nightingale, al seu retorn a Londres en 1860, va estudiar les causes relacionades amb l’elevada mortalitat i que no havien sigut originades per les ferides de guerra. Va ser la primera infermera involucrada en estudis epidemiològics que relacionaven mortalitat i infecció. Va observar que una adequada ventilació dels espais, la higiene i l’aïllament (situant els pacients més greus en àrees on se’ls podia controlar més directament) reduïen l’índex de mortalitat en els pacients ingressats a l’hospital.
No hauria imaginat Nightingale que quasi dos segles més tard, en plena era de la tecnologia, aquelles mesures d’higiene (hui dites de barrera) haurien pogut contindre novament l’avanç de la mortalitat i salvar vides. Al mateix temps, els professionals sanitaris en general, i les infermeres en particular, mai havíem pensat que podíem enfrontar-nos a una pandèmia d’aquesta magnitud.
Les zoonosis sempre han afectat l’home, però des de fa més d’una dècada, diferents coronavirus procedents de la mateixa àrea geogràfica han estat intentant colar-se en humans, fins que finalment l’últim d’aquests SARS-CoV-19, ha aconseguit evadir totes les barreres de la immunitat humana causant una de les pitjors pandèmies de la història. Ens repetim, certament o incertament, que a Espanya disposem d’un dels millors sistemes de salut, però la realitat és que aquest s’ha vist saturat en molt pocs dies. Els professionals sanitaris han estat enfrontant-se al SARS-CoV-2 com han pogut fins que han arribat suficients equips de protecció (màscares, ulleres, protectors facials i equips de protecció individual (EPI)).
Les manifestacions clíniques del SARS-CoV-2 han sigut denominades COVID‑19, i aquestes presenten una clínica amb diferent nivell de gravetat, des d’un refredat comú fins a una pneumònia greu acompanyada de distrés respiratori, xoc sèptic i en la seua evolució més greu, fracàs multiorgànic. Els casos més lleus han pogut ser controlats en domicili, però els casos més greus han requerit hospitalització, molts d’aquests en unitats de cures intensives (UCI). Ací cal destacar el paper de la infermeria i la cura, ja que cuidar significa ciència i habilitat, però també proximitat. Com més greu està un pacient més temps passa una infermera al seu costat, i això és el que succeeix habitualment en les UCI, agreujat això per la situació actual que obliga a cuidar en situacions extremes vestint durant llargues hores equips de protecció evidentment necessaris però que ocasionen una penositat addicional.
Lamentablement, el SARS-CoV-2, igual que uns altres coronavirus, no té un tractament determinat. Sí que hi ha dissenyats fàrmacs nucleòsids que limiten la replicació viral i disminueixen la càrrega viral. Aquests fàrmacs són els que s’estan utilitzant per a limitar la replicació del coronavirus a l’interior de les cèl·lules humanes. Aquests fàrmacs segueixen en estudi per a poder evidenciar quin de tots és l’òptim, en espera que la ciència aconseguisca dissenyar un fàrmac que de manera comprovada i fiable destruïsca completament l’àcid nucleic dels coronavirus o impedisca que aquests puguen travessar la membrana cel·lular, instal·lar-se a l’interior de qualsevol cèl·lula de l’organisme i modificar la seua funció i causar la malaltia. En aquesta mateixa línia, s’està investigant i treballant en l’elaboració d’una vacuna, encara pot ser que aquesta tarde uns mesos, però sí que considere oportú fomentar la importància que la població es vacune: fins al moment, les vacunes han sigut les úniques substàncies que de manera provada han evitat el contagi associat a les malalties transmissibles, i en certes ocasions han aconseguit erradicar malalties infeccioses que en altres moments de la nostra història també es van cobrar múltiples mates.
Encara que de moment, sense un fàrmac específic i sense una vacuna, la cura, els tractaments de suport vital i la prevenció de complicacions, han sigut i són les úniques eines que han comprovat la seua eficàcia per a controlar la COVID‑19 i la transmissió del coronavirus. Però això no ha acabat, ara sembla que estem vivint un moment de «llibertat», ja podem eixir al carrer i reiniciar la vida. Amb tot, no podem portar-nos a engany, ja que el SARS-CoV-2 contínua amb nosaltres i la seua gran capacitat per a transmetre’s no ha variat. És fonamental que la població es consciencie sobre aquesta situació i seguisca les normes que els experts sanitaris i el Ministeri de Sanitat indiquen de forma continuada i repetitiva.
Reprenent la crisi sanitària: la saturació de les unitats d’hospitalització, la falta de material de protecció o de tecnologia (ventiladors en UCI), la inicial manca de recursos humans i la dificultat que ha suposat gestionar la compra de material sanitari, són un estímul per a la comunitat científica. La universitat té la llavor adequada per a dissenyar productes sanitaris i generar noves tecnologies necessàries en l’àmbit clínic i, a més, en col·laboració amb l’empresa poder generar productes propis que faciliten com a mínim l’autoproveïment i eviten acudir a mercats estrangers amb els quals no s’havia negociat amb anterioritat.
Finalment, cal tornar a recordar que aquelles mesures que la infermera Nightingale va posar en pràctica fa més de 160 anys són pràcticament les mateixes que han limitat la transmissió del SARS-CoV-2. Recordeu: higiene, protecció respiratòria i respecte a la distància social.
M. Desamparados Bernat Adell, professora de la Unitat Predepartamental d'Infermeria de l'UJI.