El fracàs del cim del clima de Madrid al desembre de 2019 va servir per a mostrar no sols la desconnexió entre els científics i els governs del món, sinó perquè sentírem que darrere d'aquests últims estan alguns dels grans i poderosos grups empresarials que no tenien gens d'interès a parar o revertir la difícil situació climàtica a la qual s'enfronta el planeta en el qual vivim. Aqueixos mateixos grups empresarials que ens han portat cap a un model econòmic i social caracteritzat per una creixent desigualtat, precarietat laboral i pobresa global.
Curiosament, als pocs dies van començar a aparèixer les primeres notícies rellevants sobre la COVID-19 a la Xina. Ara mateix ja és una pandèmia en la qual el virus s'ha estès a molts països, amb desenes de milers de morts, amb les economies en estat de xoc i la població mundial terroritzada i confinada. Basant-nos en les idees de Naomi Klein sobre “la doctrina del xoc”, podríem pensar que aquests grups empresarials i governs afins podrien utilitzar aquest estat de xoc per a introduir i implementar noves pràctiques neoliberals i totalitàries més dures si cap per als ciutadans o per al planeta. Aqueixa sembla ser la tesi del filòsof Byung-Chul Han. Recentment, Yuval Noah Harari escrivia que el xoc del coronavirus obligaria les societats a decantar-se davant una doble disjuntiva: la vigilància totalitària i l'apoderament ciutadà; o l'aïllament nacionalista i la solidaritat global. Òbviament, la doctrina del xoc de Klein ens portaria a pensar en una potencial societat distòpica amb nacionalismes extrems i controls totalitaris. De fet, ja estem veient que alguns grups polítics en aquest país estan aprofitant la situació per a reclamar aquestes involucions.
Però ¿per què no pensar en una societat solidària global amb ciutadans apoderats? Des del meu punt de vista, si bé és difícil donada la pressió d'aquests grups empresarials i polític-mediàtics, hi ha tres elements clau per a aconseguir-ho: la resposta ciutadana, la dels nostres governs i la de les nostres empreses.
Des de l'inici del confinament, la ciutadania ha mostrat en general una elevada solidaritat i responsabilitat que es pot anar estenent, malgrat certes mostres d'egoisme, inconsciència i estupidesa. Quant als governs, es tracta que representen a la majoria social i ciutadana (no a les grans corporacions), que defensen els seus interessos i tracten de resoldre els seus problemes en aquesta situació i en endavant: impostos progressius, ajudes a ciutadans i empreses afectades, gestió pública dels serveis públics, reversió de privatitzacions de serveis essencials per a la societat, inversió en sanitat, educació i investigació pública, renda mínima, imposats a les grans fortunes, etc. Moltes d'aquestes accions s'estan duent a terme o pensant a fer-ho ara al nostre país i en els del nostre entorn, després de dècades de polítiques neoliberals. L'estatalización de l'economia i el ressorgir del públic prenen pes. L'individualisme i l'egoisme neoliberal han donat pas a la solidaritat del públic.
Finalment, i no menys important, les empreses. Fa ja anys que està emergint a nivell global un nou model empresarial que podem denominar conscient; un tipus d'empresa preocupada per aportar valor a la societat, per millorar la qualitat de vida dels seus empleats i per millorar el medi ambient en el qual vivim. És a dir, l'objectiu del qual no és només acontentar els shareholders o accionistes sinó a tots els stakeholders o grups d'interès: societat, medi ambient, empleats, altres empreses etc.
Aquest tipus d'empreses deixa arrere els models basats en la disciplina, el control, la por, la jerarquia, el secretisme i l'assoliment, per a centrar-se en la confiança, la compassió, la cooperació, l'acte-organització o la transparència. Potser l'actual necessitat de teletrabajar, de cooperació empresarial, o d'aportar valor social, tal com algunes empreses ja han mostrat, faça créixer el nombre d'empreses conscients. Tal vegada hagen de coexistir amb els grups empresarials centrats en l'assoliment i la maximització del benefici propi, els quals són representats per la patronal. Pot ser que les empreses conscients siguen minoritàries, però existeixen i cada vegada en major mesura.
És possible que l'estupidesa siga una altra pandèmia, i potser la falta de pensament crític no ens permet evolucionar cap a aqueixa societat solidària amb ciutadans apoderats i empreses conscients. Però és evident que la situació que estem vivint pot ser una oportunitat; una oportunitat que hem d'aprofitar tots nosaltres, perquè el virus no resoldrà els nostres problemes. I pot ser que estiguem anhelant una societat utòpica, però, com deia Oscar Wilde, el progrés és la realització de les utopies.
Ricardo Chiva Gómez, catedràtic d'Organització d'Empreses. Universitat Jaume I