L’altre dia, al començament de tota aquesta bogeria, em deia una de les dependentes del supermercat on solem anar habitualment: «Ja veus, tinc la xiqueta a casa amb una muntanya de deures que ni jo mateixa entenc i a mi no em paguen per a ser mestra». Aquest comentari, devastador i trist, reflecteix una amarga realitat que ens obliga a plantejar-nos seriosament què estem fent des de l’educació per a mitigar els efectes que aquesta situació de confinament està tenint i tindrà en els nostres fills i filles. Perquè sí, l’Escola existeix perquè és necessària, perquè proporciona un valor afegit al currículum acadèmic que va més enllà dels mers continguts teòrics. Valor afegit que té a veure amb el coneixement pràctic, la socialització, el joc, el treball en equip, el saber viure en societat. En definitiva, té a veure amb el desenvolupament de les competències clau de les quals tant es parla i tant costa que entren de manera contundent a les nostres aules.

Les dades que mostra la Unesco en el seu web referent al tancament de les escoles com a conseqüència de la COVID-19 és terrible: més de mil cinc-cents milions d’estudiants estan a les seues cases, això suposa més del 91 % de l’estudiantat mundial, el 91 % de la societat del futur. 

Aquest tancament no sols està afectant de manera evident la formació de l’alumnat, sinó que a més augmenta les desigualtats, perquè no totes les famílies tenen accés a la tecnologia necessària i, sense la tecnologia, no poden accedir a Internet per a poder connectar-se i seguir les activitats acadèmiques. Així mateix, moltes famílies tampoc tenen els coneixements necessaris per a poder orientar els seus fills i filles, amb la qual cosa la pèrdua per a aquests col·lectius pot ser irreparable.

En aquest sentit s’estan duent a terme algunes iniciatives, com ara alliberar les xarxes domèstiques perquè aquells amb menys recursos puguen accedir a Internet o crear cadenes humanes per a fer arribar les tasques. Però no són suficients. La digitalització és un gran avanç. Però, per si sola, no soluciona els problemes. Necessitem professionals darrere, que ho donen tot perquè la bretxa que suposarà aquesta etapa no repercutisca de manera irreversible en els més xicotets.

I això ens porta a una altra desigualtat que cal tindre en compte i que té a veure amb l’edat i el valor afegit de l’Escola. I és que, dins de l’edat escolar, com més xicotets, més important és la vida a l’aula per a aprendre a relacionar-se, al mateix temps que és més complicat l’accés a Internet. És a dir, amb el confinament, els més xicotets no podran relacionar-se normalment amb els seus iguals, i a més necessitaran els seus progenitors per a accedir a continguts, tasques i activitats escolars. I una vegada hagen accedit, necessitaran la seua supervisió constant, no control exhaustiu, però sí supervisió. I això, de nou, no és fàcil. Sense anar més lluny, a casa de treballadors essencials, aquesta atenció no pot ser la mateixa i, en alguns casos, pot ser fins i tot impossible. A Àustria, per exemple, aquesta situació s’ha solucionat, no sense crítiques, mantenint obertes escoles i guarderies només per a l’alumnat d’aquests treballadors essencials.

Ací de nou tornem a la idea del valor afegit i la pèrdua irreparable que pot suposar no fer res per intentar pal·liar l’absència de totes aquelles activitats escolars imprescindibles, més enllà d’enviar deures.

Aquesta nova manera de treballar exigeix que l’alumnat siga autònom i autosuficient. I aquest confinament els ha obligat a ser-ho de la nit al dia. Perquè sí, a aquells xiquets i xiquetes que no han pogut ni tan sols triar el color de la tapa de les seues llibretes, ara se’ls demana que es regulen el temps, que entenguen els continguts o que es busquen la vida per a entendre’ls, via fòrum amb el professorat, via famílies o via videotutorials de YouTube. Però, en qualsevol cas, estem deixant tota la responsabilitat a les seues mans. I això, afecta de manera molt especial els més xicotets.

Així, aquesta assumpció d’autonomia que es podria i s’hauria d’assumir en l’estudiantat més adult, com ara, el d’etapes no obligatòries, no podem donar-la per descomptat en la resta d’etapes. És a dir, aules virtuals, amb continguts i activitats a desenvolupar durant el confinament, poden ser suficients, de manera temporal, en alumnat més adult, amb altres recursos al seu abast que poden suplir d’alguna manera la presencialitat a les aules. Però en les etapes escolars necessitem alguna cosa més, necessitem que els recursos digitals s’utilitzen d’una altra manera, necessitem idees innovadores que ens ajuden a acostar-nos tot el que siga possible a les situacions escolars que no són de continguts, sinó de competències socials. Necessitem contextualitzar els aprenentatges d’una altra forma, utilitzar aquest escenari com una oportunitat, vincular els continguts a la realitat que estem vivint perquè els més xicotets puguen entendre-la. Necessitem fer costat a les famílies, proporcionar-los pautes i recursos perquè són les nostres mans, ulls i orelles durant aquests dies, i si bé és cert que són les responsables legals, no és menys cert que nosaltres som els experts. No estem en una situació normal, no podem seguir com si no estiguera passant res. La realitat està sent dura, no es tracta d’ocultar-la, es tracta de comprendre-la i ajudar perquè la comprenguen. 

Ens trobem en uns moments d’incertesa en els quals no sabem ni quan ni com tornarem a la normalitat. És possible que tardem a tindre un remei per a aquesta malaltia, i fins i tot és possible que la pròxima tardor ens trobem en una situació similar a la d’ara. Els professionals de l’educació hem de formar-nos i treballar des de ja en el desenvolupament de noves idees per a aprofitar el potencial de les TIC (tecnologies de la informació i la  comunicació) i portar-les més enllà del que ja féiem amb elles abans del confinament. A les nostres mans està que la COVID‑19 només afecte la salut. Ara ens ha agafat desprevinguts, però ja no tenim excusa. En paraules de Michael Fullan, en un tuit el passat 6 d’abril: «La urgència és COVID-19. Pensar de nou en l’educació, concentrar-se en aquells que necessiten ajuda, mentre ens prenem 2020 per a crear un sistema millor».

Reina Ferrández Berrueco, investigadora de Mètodes d'Investigació i Diagnòstic en Educació de la Universitat Jaume I.