Després de la crisi del 2008, es va iniciar el que els economistes han anomenat la desglobalització, caracteritzada per una pèrdua de confiança generalitzada en les institucions globals i un qüestionament obert de les bondats del lliure comerç internacional. El màxim exponent d’aquesta postura ha sigut precisament la nació que més va contribuir a la creació de l’ordre mundial que ara es critica, els Estats Units. L’America First (els Estats Units primer) simbolitza millor que res la mort definitiva del multilateralisme i la tornada, en major o menor mesura, al proteccionisme i a l’aïllacionisme. Aquesta tendència, no de manera casual, ha anat en paral·lel al desplaçament del poder econòmic cap a Àsia, els països de la qual tampoc tenen massa interés a rescatar institucions globals que consideren que serveixen a interessos diferents dels seus i en les quals estan a més infrarepresentats. La Xina, que en 2014 va superar els Estats Units en PIB en paritat de poder de compra, una cosa que no succeïa des de 1872 quan van ser els Estats Units els que van superar Anglaterra, té una quota de vot en el Fons Monetari Internacional del 6 %, enfront d’un poc més del 16 % dels Estats Units. El món unipolar que va nàixer després de la caiguda del Mur de Berlín ha donat pas així a un món multipolar, amb una governança desestructurada en la qual el regionalisme ha substituït el multilateralisme.

En aquest nou ordre multipolar i de feble governança, l’any 2020 anava a marcar el naixement del segle d’Àsia, amb la consolidació d’aquest continent com a motor econòmic mundial, aconseguint un PIB superior al de la resta del planeta considerat conjuntament. I, amb això, l’inici d’una tercera fase de la globalització, o re-globalització, marcada per la consolidació de països emergents com a potències econòmiques (l’Índia, el Brasil, Indonèsia, Mèxic i Turquia, entre altres) i la màxima extensió de les cadenes de valor (Made in the World, fabricat en el Món), tot això en el context que alguns economistes denominen la quarta revolució industrial, definida per la completa digitalització de l’economia, la intel·ligència artificial i el big data . No obstant això, la història recordarà l’any 2020 no com el primer d’una dècada de consolidació de les tendències globals assenyalades, sinó per ser  l’any en què el món es va detindre com a conseqüència de la COVID-19. Ja en 2011, l’OCDE advertia en un informe de la imminència de tres riscos globals, entre els quals es trobava, al costat del canvi climàtic i els ciberatacs, l’ocurrència de pandèmies com a conseqüència de l’extrema mobilitat de les persones i la concentració de la població en grans ciutats.

L’actual pandèmia tindrà un fort impacte econòmic i, com a conseqüència, un conjunt significatiu de països tindrà contraccions del PIB de dos dígits. La majoria d’organismes internacionals, així com governs, coincideixen a assenyalar que aquest xoc, si bé dur, serà temporal, la qual cosa significa que els seus efectes passaran en un lapse més o menys breu de temps i, en alguna mesura, es recuperarà la normalitat. Per descomptat, hi haurà tancament d’empreses i pèrdua d’ocupació, però en un context de xoc temporal aquestes pèrdues es podrien acabar recuperant. Igualment, el deute dels governs augmentarà, però amb un cost de finançament extremadament baix podran ser sostenibles. El caràcter temporal que l’actual crisi sanitària tinga sobre l’economia dependrà en gran manera que s’apliquen les lliçons apreses en la crisi financera del 2008 i, en el cas d’Europa, també de la crisi de deute del 2010. Si bé l’origen de la crisi actual i la del 2008 és completament distint, els mecanismes de transmissió i amplificació de la crisi continuen sent els mateixos (contracció de la demanda i de l’activitat econòmica, tensions en els mercats financers internacionals, problemes de liquiditat que es tornen en problemes de solvència…). Això explica que tant governs com bancs centrals hagen implementat massius programes tant fiscals com monetaris, la coneguda com «gran bazooka», terme que va encunyar el Secretari del Tresor nord-americà Hank Paulson, per a doblegar aquests mecanismes de transmissió.

Ara bé, a més de la incertesa sobre l’ocurrència de possibles rebrots, que suposarien l’estocada final a moltes ocupacions i empreses, hi ha dos factors que poden fer que aquesta crisi tinga un caràcter més persistent que temporal i que estan lligats, com la mateixa pandèmia, a l’elevada interconnexió global. En primer lloc, la crisi sanitària no és una crisi de país, és una crisi global. Fins i tot encara que alguns països vencen la pandèmia, llevat que les fronteres romanguen tancades per un prolongat espai de temps, amb l’incalculable cost econòmic que això suposaria, la reinfecció continuarà sent una amenaça. La crisi sanitària no es resoldrà completament fins que la pandèmia s’haja eradicat pertot arreu del planeta. Els països emergents, per no dir els països pobres, tenen elevats nivells de desigualtat, marginalitat i pobresa, amb gran part de la població amb accés molt limitat, si no inexistent, a serveis sanitaris. Véncer la crisi sanitària es mostra una tasca molt difícil, la vacunació planetària és simplement impossible. És més, aquests països, en general, no poden implementar els paquets d’estímul monetari i fiscal necessaris per a poder mitigar l’impacte econòmic de la crisi; la forta caiguda del preu de les matèries primeres, de les quals molts són exportadors i suposen els seus ingressos principals, o el seu elevat endeutament en dòlars i l’enduriment de les condicions de finançament internacionals ho explica. La dificultat o incapacitat de doblegar el binomi crisi sanitària-crisi econòmica es traduirà en major exclusió i pobresa, retroalimentat un bucle de difícil solució. No hi ha mascareta que puga previndre la via de transmissió més letal dels virus, biològics o econòmics, la desigualtat.

En segon lloc, la necessitat percebuda de retallar les complexes cadenes de valor globals per a fer-les més resilients i assegurar-se la capacitat de producció domèstica en àrees que es consideren crítiques per a l’interés nacional, poden accentuar no només la cerca de solucions particulars i no globals a la crisi, sinó que pot ser l’excusa perfecta que justificaria la tornada al proteccionisme, al mateix temps que els països reclamaran major control sobre les seues fronteres per a fer-les menys permeables al trànsit de persones, amb la qual cosa s’accentuarien les tendències proteccionistes i aïllacionistes que hi havia abans de la pandèmia. Un règim obert de lliure comerç pot ser una condició necessària, encara que no suficient, perquè hi haja creixement, però el que és segur, és que un règim altament proteccionista és una condició necessària i suficient per a un creixement lent, la qual cosa amplificaria els efectes econòmics de la pandèmia.

Els problemes i reptes als quals s’enfronta un món altament interdependent i interconnectat (canvi climàtic, migracions, crim organitzat, terrorisme, pandèmies…) són globals i requereixen una governança global que afavorisca la cooperació entre països per a la seua resolució. L’intent de cada país donar una solució particular a un problema global, com és el cas de l’actual pandèmia, simplement no funcionarà. El temps dirà quant de sofriment haurem de suportar abans de col·laborar.

Javier Ordóñez Monfort, director de l’Institut d’Economia Internacional (IEI). Universitat Jaume I