La reconstrucció econòmica que s'ha de dur a terme a conseqüència de la crisi provocada per la COVID-19 ha de contemplar aspectes fiscals. En la successió de normes aprovades des de mitjans de març s'han introduït mesures d'abast transitori, com ara ampliacions de terminis, moratòries o càlculs d'ingressos anticipats, però seran mesures de major importància les que s'hauran d'adoptar per a la reconstrucció.
Tant la CEOE com GESTHA han plantejat la necessitat de reduir càrregues fiscals. La primera amb moratòries i la introducció de noves despeses deduïbles. La segona en relació amb el règim d'estimació objectiva per als autònoms, sent aquesta última una mesura aprovada ja, encara que no deixa de sorprendre que de moment només es contemple que siguen els dies en què no hi ha hagut activitat els que no computen per a quantificar els pagaments trimestrals, però res es diu del global de l'any, de la mateixa manera que es permet renunciar a aqueix mètode, però cap previsió hi ha sobre els deures formals que comporta la nova opció i que no en tots els casos podrà complir-se adequadament per al primer trimestre. Unidas Podemos ha proposat la creació d'un nou impost sobre les grans fortunes.
Davant l'evidència que la despesa pública creix, la reducció d'impostos és un engany propi o de tercers, perquè abans o després haurà d'incrementar-se la pressió fiscal per a poder cobrir-ho i amortitzar el deute contret. Per això, la situació actual requereix reflexionar des del punt de vista de la justícia tributària, perquè els qui hagen de contribuir més seran els que tinguen aptitud per a fer-ho, i aquesta aptitud desgraciadament no sempre es té en compte, i un patrimoni que es deprecia no és un clar índex de riquesa, i sí que ho és, en canvi, quan genera rendes. Sobre el que caldria actuar ja és sobre alguns tributs que es continuen exigint, i la justícia dels quals en aquest moment és molt discutible.
Així, d'algunes taxes no sols pot dubtar-se si és ètic que es continuen cobrant, sinó que ha de plantejar-se si és legal percebre-les, i almenys un impost hauria d'apartar-se del sistema tributari, si no definitivament, com a mínim durant algun temps, com és el cas de l'impost sobre activitats econòmiques.
En relació amb les taxes, singularment les que s'exigeixen per ocupació del domini públic, que afecten fonamentalment els municipis, però també ports i aeroports, en la mesura que vaja lligada l'ocupació a activitats que no s'han pogut desenvolupar per les restriccions de l'estat d'alarma, encara quan el domini haja estat ocupat, però no s'ha pogut donar l'aprofitament, no haurien d'exigir-se, i no com una mera mesura graciable, sinó per inexistència del fet imposable. Per a la reconstrucció pretesa hauria de contemplar-se la suspensió d'aquestes o la reducció dels seus imports fins a un moment en què la situació millore i l'aprofitament puga donar benefici.
Especialment cridanera ha sigut la situació en els municipis en els quals existeix la comunament denominada «taxa de l'ORA», molts dels quals han continuat exigint-la, mentre que uns altres van acordar deixar de percebre-la. Realment, l'activitat de vigilància sobre el compliment de l'horari d'estacionament, pot considerar-se que estava entre les activitats permeses? Els ciutadans, complien les restriccions de moviment si havien d'eixir per a abonar el seu import o canviar el lloc d'aparcament del vehicle si el van estacionar abans de l'entrada en vigor de l'estat d'alarma? No sembla que siga oportú haver exigit el seu import, ni molt menys sancionar per no haver efectuat el pagament corresponent.
En l'àmbit dels impostos, com el controvertit impost sobre activitats econòmiques, la quantificació de les quals és aliena al bon o mal resultat de la mateixa activitat, per gravar el mer exercici de l'activitat, no sembla oportú que es continue exigint, perquè és una despesa deduïble de l'impost de societats, i aquells contribuents que obtinguen beneficis tributaran en major mesura sense la seua deducció, devent l'Estat compensar els municipis per la pèrdua de recaptació que aquests tindrien.
Podríem seguir amb altres tributs amb quotes fixes, com els que recauen sobre màquines recreatives, o sobre vehicles de motor, entre altres, però com a simples propostes per a la reflexió, i que incideixen favorablement sobre els que amb les seues iniciatives empresarials poden donar dinamisme econòmic. Amb tot l'indicat fins ací, crec que ja es pot iniciar un debat.
Germán Orón Moratal, catedràtic de Dret Financer i Tributari de la Universitat Jaume I de Castelló.
Article publicat en Levante-El Mercantil Valenciano el 25 de maig de 2020.