L'ingrés en una Unitats de Vigilància Intensiva (UCI) és una experiència estressant i disruptiva per a les persones implicades, especialment els pacients, que en un 20% dels casos presenten ansietat i en un 23-27% depressió, i els seus familiars, en els que el percentatge d'ansietat s'eleva a un 76 i el de depressió a un 42-60%. La investigació realitzada per la Universitat Jaume I a fi de desenvolupar programes de prevenció i intervenció que milloren el benestar i qualitat de vida d'aquestes persones, revela a més discrepàncies importants entre ambdós a l'hora de decidir qui ha de prendre les decisions sobre la persona ingressada, de manera que els pacients creuen que els correspon a d’ells seguits pel psicòleg i el metge i deixant en últim lloc l'opinió de la família; mentre que els familiars consideren que ells han de tenir un paper més rellevant que el metge i deixen en últim lloc al propi pacient.
Aquestes dades són el resultat de la tesi doctoral defensada per Beatriz Gil-Juliá aquest dimarts 10 de juliol del 2012 que porta per títol “Afectació emocional associada a l'ingrés en una Unitat de Vigilància Intensiva”, una tesi dirigida per Rafael Ballester, professor titular del Departament de Psicologia Bàsica, Clínica i Psicobiologia i Ricardo Abizanda, ex cap de servei de la Unitat de Vigilància Intensiva de l'Hospital General de Castelló. Es tracta de la primera tesi interdisciplinària que es presenta des que es va constituir la nova Facultat de Ciències de la Salut i és un producte de la investigació psicològica en el context sanitari. En ella es presenta part dels resultats d'un projecte d'investigació més ampli finançat pel Ministeri d'Educació i Ciència i la Generalitat Valenciana i d'una línia d'investigació que es va iniciar ja l'any 2005 i que ja ha donat resultats en altres àmbits com els riscos psicològics del personal que treballa en aquestes unitats.
Les Unitats de Vigilància Intensiva presenten característiques diferencials que junt amb la gravetat mèdica del pacient poden contribuir a que l'ingrés en les mateixes constituïsca una experiència estressant i disruptiva per a les persones implicades. Des d'aquest marc aquesta investigació s'ha centrat en línies generals a l'anàlisi de la realitat subjectiva associada a l'ingrés en una UCI, valorant el grau d'afectació psicològica dels pacients i els seus familiars així com el possible paper modulador de distints factors en la dita afectació.
L'aspecte millor valorat de l'estada en UCI per part dels pacients ha sigut l'atenció mèdica i els pitjor valorats, la falta de silenci i les escasses possibilitats de distraure's. El dolor, estar enllitat tot el dia i no poder estar amb els familiars més pròxims han sigut identificats com els principals estresors. Un resultat interessant, segons explica Gil-Juliá, “és que en el procés de presa de decisions, els pacients es consideren els principals agents a tenir en compte, seguits pel psicòleg i el metge i deixant en últim lloc l'opinió de la família. Quasi tres quartes parts se senten capacitats perfectament per a participar en les preses de decisions encara que per a un de cada cinc açò constitueix més una càrrega que un privilegi”. Així mateix la majoria prefereix que els metges siguen prudents a l'hora d'informar i que no diguen el que encara no és segur, és a dir, que no anticipen possibles riscos.
Pel que fa als familiars, els seus principals estresors són que el pacient puga morir o patir alguna conseqüència mèdica greu i que no obtinga alleugeriment per al seu dolor així com l'inesperat de l'ingrés en UCI i no estar prop del seu ser volgut. El temps lliure i el treball són les àrees en què més interfereix l'ingrés en UCI en la vida dels familiars. I el tipus de familiar que més interferència pateix és la parella. Així mateix mostren una gran satisfacció per l'atenció i cures mèdiques rebudes pel pacient encara que troben a faltar una major atenció a les seues pròpies necessitats com a familiars. Curiosament en el procés de presa de decisions, consideren que ells han de tenir un paper més rellevant que el metge i deixen en últim lloc al propi pacient. Això sí, segons explica la investigadora, “només una cinquena part se senten capacitats per a intervenir en la presa de decisions i per a un poc més de la meitat, participar-hi suposa més una càrrega que un privilegi”.
Aquesta investigació suposa un pas previ i necessari per a poder implementar programes tant de prevenció com d'intervenció que milloren el benestar i qualitat de vida de les persones que, per diverses circumstàncies, es veuen sotmeses a l'impacte d'aquesta experiència i pot tenir així mateix una repercussió important en la qualitat assistencial que es done a pacients i familiars.