El concepte de microcrèdit com a préstec de xicotetes quantitats de diners que possibilita que persones sense recursos puguen engegar projectes laborals pel seu compte va ser ja posat en marxa per algunes dones en la Roma Antiga. L'estudi realitzat per la professora de Dret Romà de la Universitat Jaume I Carmen Lázaro posa de manifest com les dones aconseguien eludir les normes jurídiques que les excloïen de les activitats que tingueren a veure amb la banca i el canvi gràcies a contractes de préstec de xicotetes quantitats de diners realitzats per i entre dones i garantits amb contractes de penyora en els quals s'entregaven en garantia objectes personals de poc valor.

L'existència d'aquest sistema de microcrèdits es coneix a través de diferents fonts, fonamentalment epigràfiques, com ara les inscripcions trobades a la Casa de Granio Romà, a Pompeia, que recullen negocis jurídics com el realitzat entre el prestador Faustilla qui concedeix préstecs a altres dones, amb interessos al 6,25%, quedant-se com a garantia de devolució en concepte d’aval (a través de pignus-penyora) objectes personals com uns arracades o un abric. Lázaro assenyala que aquests préstecs aconseguien realitzar-se de forma legal i evitar la necessitat de ser autoritzats pel tutor (segons les regles de la necessària intervenció del tutor en la realització de negocis jurídics realitzats per dones) “en ser els diners un bé fungibles i per tant no sotmès a formalitat per a que la seua transmissió proporcionara efectes jurídics”. A més, en ser el depositat els diners de la prestamista, “el préstec podria haver adoptat la forma d'un dipòsit irregular, contracte bilateral imperfecte que, en principi, només generaria obligacions per al dipositari”. La utilitat del dipòsit irregular descansaria en que només genera obligacions, en principi, per a una part, la dipositària, de manera que el prestador podria també eludir la necessària intervenció del tutor.

Els estudis realitzats per Carmen Lázaro també recullen altres evidències de negocis de préstecs entre dones com les trobades als llistons pompeianes de Murécine o en algunes fonts literàries. En definitiva, la investigadora assenyala que les fonts epigràfiques i literàries mostren com, a pesar de la prohibició de participar en activitats de banca i canvi, les dones eren subjecte actiu i passiu d'obligacions vinculades a préstecs pecuniaris i que operaven en l'àmbit de la banca i el crèdit.

Les limitacions legals amb què es trobaven les dones en la Roma Antiga van ser precisament, segons assenyala la investigadora, les que van portar a consolidar aquest sistema que sense oposar-se a l'ordenament jurídic trobava el mecanisme adequat perquè les dones pogueren realitzar les seues transaccions. En aquest sentit, cal tenir en compte que la legislació impedia a les dones tenir accés a determinades figures contractuals que limitarien la realització de determinats negocis jurídics llevat que intervinguera el seu tutor, per exemple, la sol·licitud d'un préstec pecuniari o la possibilitat de ser els prestadors. No obstant això, els crèdits entre dones formalitzats a través de figures jurídiques que escapen als limites generals i habituals i des de la seua condició femenina, permetien la mobilitat de xicotetes quantitats de diners, açò és, l'execució de préstecs operats per prestadors relativament acomodades a prestatàries presumptament més pobres que no podien accedir al crèdit a través de la via tradicional. En definitiva, assenyala la investigadora que es tracta “d’un negoci que té les característiques dels avui coneguts com microcrèdits i que permetia a les dones gaudir d'una certa independència de moviments i obviar la prohibició referida en la norma jurídica”.

Potser les dones romanes es van anticipar així a l'actual desenvolupament del sistema de microcrèdits impulsat pel premi Nobel de la Pau i doctor honoris causa de la Universitat Jaume I Muhammad Yunus, qui va posar en marxa a través del Banc dels Pobres a Bangla Desh un mecanisme de xicotets préstecs que ha permès eixir de la pobresa a milions de persones, especialment dones. Més encara, les prestamistes també eren dones.

D'altra banda, Lázaro destaca que l'activitat de les dones al camp dels negocis en l'Antiga Roma anava més enllà de l'activitat de préstecs, tenint-se constància de dones dedicades al món del comerç i de l'empresa. Així, les dones dirigien navilieres, empreses de manufactura tèxtil i de calçat, negocis dirigits a proporcionar embelliment a altres dones, comerciaven amb articles de luxe i productes d'alimentació o regentaven negocis d'hostaleria, entre altres activitats. “Aquesta llibertat femenina en l'àmbit dels negocis a pesar de les prohibicions es va veure afavorida per la successió de períodes bèl·lics. La ‘falta’ d'homes, que morien o estaven lluitant al front, feia pràcticament impossible l'exercici de la pàtria potestat, és a dir, les dones eren independents de fet, almenys en l'aspecte econòmic ja que eren les hereves (de marits, pares, germans i fills que desafortunadament morien durant les conteses) en un sistema on la majoria de matrimonis se celebraven sine manu, és a dir, un matrimoni que proporciona un règim econòmic que podem considerar antecedent del de separació de béns”, explica. Una posició de la dona que porta a Carmen Lázaro a recordar la cita de René Pichon on afirma que “en un poble, com el romà, que no és precisament feminista, les dones tenen llibertat, activitat i influència, més que en societats que diuen tenir-la”.