El dubtós privilegi de l'edat em permet recordar, trenta anys després, aquelles maquetes i plànols que pretenien representar el que aleshores semblava només un somni quasi inassolible. Com a primer president del Consell de Participació Social de la naixent universitat, sóc dels pocs que pot afirmar haver vist en il·lusionada representació el que després anava a convertir-se en esplèndida realitat. A això es va aplicar la labor decidida, precisa i entusiasta del Rector Michavila, així com la dels qui el van succeir, i tantes persones que van oferir el seu generós esforç per a eixamplar l'àmbit del que aleshores podia considerar-se possible.
No seria just ometre el reconeixement del paper que en els primers passos d'aqueix somni va exercir el llavors president de la Generalitat Joan Lerma, sense l'aprovació i l'impuls del qual –esquivant fins i tot, a vegades, les reticències d'alguns dels que li eren més pròxims– no estaríem avui celebrant aquest aniversari. És obligat, també, recordar el paper precursor del Col·legi Universitari, les obres realitzades per la Diputació Provincial, presidida per Joaquín Farnós, i el patronat que amb tant d'encert i generositat va presidir l'inoblidable, recentment desaparegut, Alfredo Pascual. Van ser tants els que van treballar junts per a aconseguir un mateix objectiu, que potser és ara el millor moment per a recordar que entenent-se i treballant junts és com s'aconsegueixen els objectius col·lectius fins a eixamplar el camp del que sembla possible en cada moment.
Com a alcalde que vaig ser de la ciutat de Castelló, recorde les gestions de compra dels terrenys, inici del que avui és l'ampli campus universitari, així com el suport unànime i entusiasta de tota la corporació municipal, sense cap excepció, aplicat a contribuir en el menester al que podia considerar-se el projecte de major rellevància i benefici per a la ciutat. Com a president de la Fundació Caixa Castelló, recorde amb satisfacció el conveni d'aportació econòmica anual per a investigació –potser, pel seu import, una de les labors de mecenatge privat universitari més important del país, en aqueix àmbit i en aquell moment–, la Càtedra de Ciència Contemporània que va dirigir el premi Príncep d'Astúries professor García Moliner i, després, el professor Ignacio Morell, o la catedra Unesco de Filosofia per a la Pau, dirigida pel recordat professor Martínez Guzmán, que va meréixer la medalla d'or de la Unesco, entre altres aportacions.
El que pretenc subratllar és que l'UJI és el fruit de la col·laboració i de l'esforç de tota una societat que, sense pretensions exclusivistes, va saber comprendre l'enorme transcendència de la creació de la universitat, vertadera fita històrica a Castelló que probablement constitueix l'element més rellevant i de major transcendència de les últimes dècades i, amb tota seguretat, també de les pròximes. Faig vots perquè torne, si pot ser, un enteniment en la nostra societat com el que va permetre l'assoliment d'una institució que, sent una realitat del present, constitueix també un element de dinamització social que la consagra com una perenne esperança de futur.
Antonio Tirado