La Transició representa per al feminisme un moment de canvi, les condicions polítiques del franquisme eren especialment dures per a les dones, considerades com a menors d’edat i necessitades del consentiment del pare o del marit per a realitzar qualsevol activitat.
La II República va voler posar al dia els drets de les dones, però el franquisme va tallar de soca-rel tot el que havia aconseguit. La formació de les dones, des dels anys quaranta, va estar en mans de la Secció Femenina i de l’Església catòlica. En la dècada dels setanta, mentre en altres països del nostre entorn Simone de Beauvoir, Kate Millet i Betty Friedan eren llegides per les dones amb més inquietuds, ací a penes es va aconseguir canviar o maquillar alguns articles en la legislació vigent.
No es podia parlar públicament sobre el divorci, anticonceptius, l’avortament o l’homosexualitat. El president del Govern, Arias Navarro, declarava la importància de considerar «tot allò que era genuí i aprofitable del feminisme (¿?) espanyol i no buscar exemples extrets de les experiències estrangeres».
Només en les universitats, en els partits en la clandestinitat i en alguns moviments socials o eclesials progressistes, es debatia sobre els drets de les dones.
L’aparició pública del moviment feminista va coincidir amb la declaració de l’ONU en 1975 de l’Any Internacional de la Dona. Aquest esdeveniment va tenir un gran impacte al nostre país tant de caràcter legislatiu com organitzatiu per al moviment feminista, ja que va possibilitar la visualització pública dels grups establits de dones. Alguns ja funcionaven en la clandestinitat i altres es van crear novament sota l’impuls de la Declaració de Nacions Unides.
Al desembre d’aquell any se celebren a Madrid les Jornades Nacionals per a l’Alliberament de la Dona, a la qual van assistir cinc-centes dones de distints punts de l’Estat espanyol (Galícia, Santander, Logronyo, Valladolid, Palència, Madrid, Castelló, Catalunya, Alacant, Salamanca, Màlaga, Sevilla, Albacete i Canàries).
L’assistència a aquestes jornades significa que a Castelló ja hi havia dones organitzades i formades en la teoria feminista a través de la lectura de llibres comprats a l’estranger, prohibits a Espanya, i que formaven part de grups de reflexió, vocalies de dones, col·lectius, secretaries de la dona de partits o sindicats, etc.
Mentre el Règim acabava i clausurava sense pena ni glòria l’«Any Internacional de la Dona», en la façana del Mercat Central de Castelló va aparèixer una pintada realitzada en color lila: 8 de Març Dia Internacional de la Dona.
L’any 1976, se celebren a la Universitat de Barcelona les Jornades Catalans de la Dona. Més de quatre mil dones i uns cent homes, totes i tots d’origen molt divers, van debatre en vuit intenses sessions, sobre la socialització del treball domèstic, el dret de la dona a disposar del seu cos, o l’abolició del Servei Social, etc.
A aquelles jornades van assistir dones de Castelló i encara que algunes no es coneixien, anteriorment, l’experiència compartida va suposar un punt d’inflexió en l’incipient moviment de dones. Algunes d’aquestes dones pertanyien al Col·lectiu Feminista i la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns La Plana, organitzacions nascudes quasi al mateix temps i amb anterioritat a les jornades.
No sense esforç, aquests dos grups, junt amb algunes dones a títol particular i altres grups que es van anar adherint, van organitzar la Coordinadora de Grups Feministes i de Dones vinculada a la Coordinadora del País Valencià, amb l’objectiu de conèixer-se en primer lloc i poder treballar en accions conjuntes posteriorment.
Els temps eren frenètics, el moviment de dones anava paral·lel a l’exigència de les llibertats i la democràcia real, encara que les estratègies per a dur-ho a terme diferien segons els grups i partits polítics.
En el moviment feminista de Castelló es podien trobar les tres grans tendències ideològiques del moviment en aquell moment, el denominat feminisme liberal, el marxista, i el radical. Així, alguns grups de dones es dedicaven exclusivament a les activitats de formació, planificació familiar, guarderia, etc., intentant buscar solucions perquè les dones tingueren millors condicions d’igualtat. Les feministes que militaven en partits i sindicats d’esquerra defensaven que amb l’arribada del socialisme, la igualtat entre homes i dones seria una realitat, per tant, el feminisme no era un assumpte prioritari. El feminisme radical, d’altra banda, mantenia que la lluita per l’alliberament de la dona només arribaria amb la conscienciació de les dones i entenien que calia combatre el patriarcat que estava en la base de l’estructura social abans que les classes socials. Per descomptat, en la Coordinadora estaven representades aquestes tres tendències.
No obstant això, les diferències ideològiques no van impedir treballar unides en totes les accions puntuals: 8 de Març, divorci, avortament, denúncies, recollida de firmes, pamflets... un treball intens i consensuat que avui no podem minimitzar.
A l’octubre de 1977, ix a carrer la revista Lilit. Una publicació il·legal, «tirada en vietnamita» (com tantes altres de l’època), elaborada per cinc o sis dones pertanyents al Col·lectiu, la Vocalia i a l’Associació Juvenil Julivert.
De les moltes activitats que es van organitzar cal destacar la invitació a feministes molt reconegudes perquè impartiren conferències en Castelló, com ara Lidia Falcón i el seu Partit Feminista, Leonor Taboada per a explicar les seues teories d’autoajuda per a dones, i Empar Pineda sobre la llibertat sexual.
En aquells anys els punts de trobada del moviment feminista en Castelló van pivotar sobre quatre espais: els locals de l’Associació de Veïns La Plana per a les reunions de la Coordinadora; la llibreria Garbell-llibres com a punt d’informació i venda de material; la Galeria d’Art Cànem, on se celebraven discretament, conferències, xarrades o trobades, i el Pub Dadá, on es va celebrar algun i quasi insignificant «8 de Març».
El feminisme no sols es cuinava a la ciutat de Castelló, també es va organitzar en altres poblacions de la província, encara que seguint les seues pròpies dinàmiques. En ciutats com ara Vila-real, Vinaròs, la Vall d’Uixó i Onda, hi havia grups de dones amb estils i motivacions molt diferents els uns dels altres, però que van realitzar un treball important com es va fer evident en les primeres eleccions municipals amb la creació, en aquests municipis, de serveis per a les dones.
Les primeres eleccions generals (1977) havien aclarit incògnites sobre el futur de molts partits i açò també es va deixar sentir en el moviment de dones. L’any 1978 marca l’activitat ascendent dels grups en la mesura que s’aprova la Constitució, i amb aquesta el reconeixement de la igualtat jurídica.
Les conseqüències de les Jornades de la Dona celebrades a Granada l’any 1979 també van tenir repercussió en el moviment feminista de Castelló. A partir d’aquestes, es va produir la divisió entre les partidàries de la doble militància o la militància única, vinculant aquestes opcions a diferents formes organitzatives: d’una banda, les coordinadores, que reunien les dones dels partits i dels sindicats; i d’una altra, les independents o de militància única i altres moviments autònoms, que van optar per la creació d’assemblees.
A Castelló es va optar per crear una assemblea, atès que tenia més força el feminisme radical, però amb alguna particularitat, ja que algunes dones van continuar, dins de l’assemblea, amb la doble militància.
L’assemblea va continuar reivindicant el divorci, l’avortament, la coeducació, les guarderies, firmant comunicats, mantenint contactes amb els grups de dones de les comarques, es van donar xarrades, adherint-se o denunciant les situacions de discriminació que patien les dones...
L’assemblea es va anar difuminant, però a pesar de tot, va quedar un grup de dones vinculades al feminisme autònom que es van denominar Dones de Castelló, i van continuar realitzant diferents activitats, entre altres, van participar en les Jornades de Dones Independents de Barcelona 1980 i Donostia en 1982, etc.
Aquest grup va assistir a les jornades titulades «Debats sobre la situació de la dona», al maig de 1983 organitzades per la recentment instaurada Generalitat Valenciana, i posteriorment es van comprometre a col·laborar en la seu de Castelló del futur Servei de la Dona.
Aquest Servei va aglutinar una part del moviment després d’un intens debat de si era important o no formar part de les institucions i poder des d’ací prestar serveis a les dones i influir en la inclusió de polítiques d’igualtat en l’agenda política. La posició i el compromís d’aquestes dones representa el que posteriorment s’ha denominat feminisme institucional.
El projecte pretén recuperar el testimoni de les dones que durant aquest període van militar en algun dels grups que formaven part del moviment feminista de les comarques i ciutat de Castelló.
La idea de desenvolupar aquest projecte sorgeix després de conèixer el que s’ha realitzat a la Universitat de València dirigit per Concepció Gisbert, Dolores Sánchez i M. Teresa Yeves, denominat feministes valencianes (https://feministasvalencianas.wordpress.com). La pretensió és que els dos projectes es vinculen per a poder tenir una visió més àmplia del feminisme valencià.
El projecte, que es va iniciar a l’octubre de 2013, s’ha desenvolupat exclusivament en format virtual a través de la realització d’entrevistes gravades en la seu de la Fundació Isonomia pels tècnics del Servei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I. Les entrevistes consistien a desplegar un qüestionari que prèviament s’havia entregat a les entrevistades perquè explicaren els seus orígens, els estudis realitzats, la influència de la teoria feminista en la seua vida personal, en quins grups van militar i què destacarien d’aquell període, quina ha sigut la seua trajectòria política i professional i quin grau de vinculació tenen ara amb el moviment feminista.
L’estudi dels grups i les persones que els componien ens va portar a convocar trenta dones que consideràvem representatives tenint en compte la diversitat del moviment feminista i les diferents poblacions de la província de Castelló que comptaven amb grups de dones. Finalment, només ha sigut possible, per unes raons o altres, entrevistar-ne divuit, encara que pensem realitzar una segona part del projecte per a ampliar-lo.
Volem agrair a totes les persones, organitzacions i institucions que han fet possible la realització d’aquest projecte, en primer lloc, a la Fundació Isonomia per l’entusiasme que van manifestar Anna, Gemma i M. José quan els expliquem els objectius i la necessitat del seu suport.
També al Servei de Comunicació i Publicacions, i molt especialment a Àlex, Efraím i Diego, que han realitzat un excel·lent treball deixant la seua empremta en una gravació d’una gran qualitat tècnica, i a David, que s’ha encarregat de posar en valor tot el material en el web del projecte. Al Servei de Llengües i Terminologia, i en especial a Josep M., que ha revisat els textos.
També volem fer una menció especial a totes les dones que amb els seus testimonis contribueixen a recuperar una part important d’aquest procés històric denominat Transició política i fer patents les contribucions del moviment feminista de Castelló al canvi polític produït l’any 1978.
I sobretot, a la Universitat Jaume I, que amb el seu suport ha permès la realització d’aquest projecte, i a la qual també volem mostrar el nostre reconeixement a la labor que ha realitzat la en favor de la igualtat de dones i homes.
M. Ángeles López Sierra i Asunción Ventura Franch
Directores del projecte
9 de març de 2016