Totes les persones que manifesten problemes per a comunicar-se i interactuar en els diversos contextos socials haurien de comptar al seu abast amb les diferents ferramentes que es poden agrupar sota la denominació de comunicació augmentativa i alternativa (CAA). Aquest sistema comunicatiu pot consistir en gestos, imatges o continguts escrits que, combinats o per separat, són productes de suport per a la comunicació.

Segons les dades que Ángeles Blanco, jurista experta en dret de la discapacitat, delegada de Drets Humans i Coordinadora d'Incidència en Confederació ASPACE, va exposar en l’article publicat el març proppassat en El Salto, el 98% de persones amb paràlisi cerebral té disàrtria, alteració en l'articulació de les paraules. Aquesta circumstància fa difícil la seua inclusió social perquè la gent que no forma part del seu cercle personal, de manera habitual, no les entén. En aquest context, les persones amb paràlisi cerebral usen productes de suport a la comunicació en un sentit augmentatiu; és a dir, comuniquen oralment i es recolzen en gestos, imatges o paraules escrites per a facilitar la interacció social. Així mateix, el 25% de les persones amb paràlisi cerebral no té comunicació oral. En aquests casos els productes de suport constitueixen el mitjà o format de comunicació en un sentit alternatiu.

«La falta de reconeixement processal de la comunicació augmentativa i alternativa, un esperó per a la violència contra les dones amb paràlisi cerebral» és el títol de l’article d’Ángeles Blanco, en el qual fa evident l’escàs reconeixement jurídic que te la CAA. En l’actualitat només s’ha introduït de manera específica en l’article 23 la Llei General de drets de les persones amb discapacitat, situant-la al mateix nivell que la llengua de signes. No obstant això, la CAA no s’ha inclòs en posteriors normatives. No tan sols no consta en les lleis substantives, sinó que tampoc té presència en les lleis processals. És a dir, que les persones amb paràlisi cerebral no poden exercir els seus drets en seu judicial. La qual cosa significa que no es poden defensar perquè la seua comunicació, tan vàlida i professionalitzada com qualsevol altra, no compta amb suport jurídic.

I aquesta és la raó del plantejament del títol de l’article de Blanco. El servei d'Assessoria Jurídica de Confederació ASPACE, en a penes dos anys, ha assistit al sobreseïment de tres situacions de violència sexual denunciades per dones amb paràlisi cerebral. Una de violència continuada durant dos anys i les altres dues eren de situacions de violència sexual múltiple. Això fa evident que els casos més greus de violència sexual contra les dones amb paràlisi cerebral queden impunes a la justícia per manca d'ajustos procedimentals. Potser els agressors són conscients d’aquesta impunitat i els fa pensar que poden seguir agredint dones en situació de pluridiscapacitat i dependència sense preocupar-se’n de cap possible responsabilitat criminal?

Com que no es contempla de manera expressa la CAA, la sol·licitud del seu ús s’enquadra procedimentalment dins del concepte jurídic indeterminat d’«ajust raonable», que, per la seua pròpia naturalesa legal, porta a interpretació i a inseguretat jurídica en la seua aplicació pràctica. En la majoria dels casos la compareixença de la víctima es denega, amb el conseqüent greuge probatori que això significa en uns fets delictius en què, per la seua naturalesa, és molt improbable la testificació de tercera persona. La declaració de la víctima és l’única prova de càrrec.

Recordem que l’article 2 apartat m), de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seua inclusió social, diu que els ajustos raonables «són les modificacions i adaptacions necessàries i adequades de l'ambient físic, social i actitudinal a les necessitats específiques de les persones amb discapacitat que no imposen una càrrega desproporcionada o indeguda, quan es requerisquen en un cas particular de manera eficaç i pràctica, per a facilitar l'accessibilitat i la participació i per a garantir a les persones amb discapacitat el gaudi o exercici, en igualtat de condicions amb les altres, de tots els drets».

Com escriu Blanco per a finalitzar el seu article, «aquesta indefensió provocada per la impossibilitat d'exercici material de drets no fa més que defugir encara més l'avantdita situació de vulnerabilitat social, en un cercle viciós, on els agressors són impunes davant la Llei i les dones amb paràlisi cerebral són les víctimes invisibles d'una societat i una Administració de Justícia encara capacitista».