El calendari avança sense treva i un any més arribem al 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Una vegada més, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia aprofitem aquesta data per a tornar a recordar les reivindicacions del col·lectiu i repassar les activitats que ha dut a terme aquest grup durant el 2021. Activitats que, a causa de la situació derivada de la pandèmia de la COVID-19, enguany s’han tornat a concretar en l’edició d’audiovisuals que han substituït les habituals sessions de treball presencials.

El primer audiovisual realitzat aquest 2021 va tractar la creació de l’Oficina de Vida Independent (OVI) a Castelló, que suposa un important pas endavant en el desenvolupament de la filosofia de vida independent i la seua implementació pràctica a les comarques castellonenques amb la divulgació de l’assistència personal, un recurs poc conegut –i encara menys usat–, tot i formar part del catàleg de serveis que s’ofereixen en la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. I ací no podem deixar d’esmentar l’acord pres per l’equip que coordina l’OVI de Castelló de posar el nom de Soledad Arnau Ripollés a aquest projecte, perquè la seua aportació va ser imprescindible per a posar-lo en marxa. Sole, com l’anomenàvem les persones que gaudíem de la seua amistat, a més d’activista per la vida independent era una lideressa d’aquesta filosofia. D’altra banda, des de la creació del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia fou col·laboradora d’aquest fins a la fi de la seua vida fa a penes poc més d’un mes. Sempre ens acompanyaràs en la lluita, Sole.

I parlant d’una lideressa, tot just a dones capdavanteres es va dedicar el segon audiovisual d’enguany. Hi van participar dones amb capacitats diferents que en els seus àmbits d’actuació són lideresses. És important visibilitzar aquestes dones i escoltar les seues lluites en primera persona. S’ha de recordar que el nombre de contractes de treball a dones amb discapacitat durant el 2020 va descendir un 30,09% respecte a l’any anterior, quedant-se en 95.505, i en el cas dels homes la baixada fou del 29,95%, amb 152.981 contractes. Això va representar un -30,00% en el global de persones amb discapacitat. Sí, s’ha de considerar que són dades d’un any molt especial per la incidència de la pandèmia de COVID-19, que també va fer baixar la contractació de la població laboral sense cap discapacitat certificada (-41,18%), però això no trau transcendència a l’escassa presència en el mercat laboral de les persones amb diversitat funcional, que, com sempre, és més pronunciada en el cas de les dones.

Amb motiu de la celebració dels Jocs Paralímpics es va editar des del Grup un audiovisual dedicat a l’esport adaptat. Són evidents els beneficis de la pràctica d’activitats esportives que, a banda de representar una manera de fer exercici, en el cas de les persones amb diversitat funcional és una via de socialització molt important.  A pesar de les recomanacions de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i les iniciatives, tant polítiques com socials, promogudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients.

L’educació va protagonitzar un altre dels audiovisuals. Integrants de DI-SI Diversidad Sociedad Inclusiva, una associació d’àmbit estatal que treballa per un model educatiu inclusiu, van aportar les seues experiències com a mestres, mares o alumnat que s’ha pogut beneficiar de noves maneres d’aprendre. En massa casos, el sistema educatiu és exclusiu i aparta les persones amb diversitat funcional que no poden seguir el ritme marcat i necessiten temps diferents per a assimilar els coneixements, enviant-los a Centres d’Educació Especial que, massa sovint, acaben esdevenint guetos. Els i les alumnes amb necessitats especials han de compartir amb la resta d’estudiantat les mateixes aules, comptant amb els recursos humans i tecnològics de suport que necessiten.

El darrer audiovisual d’enguany es va fer amb la col·laboració tant de professionals com de persones usuàries de Plena Inclusió CV, en el qual parlen de la sexualitat de les persones amb discapacitat intel·lectual, de com enfocar la seua educació afectiva i sexual des d’una perspectiva de gènere, i de com abordar la sexualitat de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) amb discapacitat intel·lectual. Que cada persona no puga expressar la seua sexualitat, segons les seues necessitats i orientació sexual, és una  agressió, una vulneració dels drets bàsics de l’ésser humà.

Fa uns dies, com cada any, es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. En el Manifest del 2020 dèiem que cada vegada hi havia més vies obertes –gràcies a les noves tecnologies de la comunicació– perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, no tenim evidències ni xifres que ens indiquen que el nombre de denúncies de casos de violència que afecten dones amb diversitat funcional hagen augmentat durant el darrer any ni que la quantitat d’agressions hagen disminuït. Sí que comptem amb dades anteriors, com les de l’estudi Mujer, discapacidad y violencia de genero, editat per l’Observatori Estatal de la Discapacitat el 2018, que resulten esfereïdores. Un exemple: el 71% de les dones amb diversitat funcional enquestades van afirmar haver sigut maltractades per la seua parella en algun moment de la seua vida.

Acabar amb totes les violències és responsabilitat de tota la ciutadania. Alguna cosa no estem fent bé si les agressions a les dones en lloc de disminuir creixen i, fins i tot, massa sovint arriben a justificar-se des d’àmbits judicials. Ningú ha de quedar-se al marge, pensant que és una qüestió que no li afecta i que pot mirar cap a un altre costat com si no passara res. I, naturalment, a les administracions públiques se’ls ha d’exigir, perquè tenen l’obligació de fer-ho, que s’impliquen activament en l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes, a més de dotar-los dels pressupostos que els facen factibles.

Un altre tema que ens hauria de preocupar a tota la societat és l’atenció deficitària a la salut mental en l’Estat espanyol. Si la tendència dels darrers anys ja assenyalava l’augment de la incidència de les malalties mentals, ara, després de prop de dos anys de crisi sanitària amb la COVID-19, els problemes derivats han crescut. Hi ha moltes persones amb episodis d’ansietat i de depressió, que necessiten atenció psicològica i en la sanitat pública no la tenen, o s’hi han d’esperar mesos i la reben amb comptagotes. Segons les conclusions d’una investigació, publicades en la revista Frontiers in Psychology, set de cada deu infants i adolescents d’entre 6 i 18 anys presenten puntuacions mitjanes-altes d’ansietat pel confinament. És imprescindible la millora de l’assistència psicològica pública i gratuïta ja!

I, com sempre, cal reivindicar una vegada més el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com l’aplicació de tota la legislació i normatives relacionades amb l’exercici d’aquests drets.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia del 2021, tornem a recordar el lema que constata la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals per a totes les persones:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»