El proppassat 18 de juny el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, seguint amb els monogràfics als quals s'estan dedicant les seues sessions d’enguany, va dedicar la tercera reunió de 2019 a la realització d’una Taula de Supervivents de la Violència de Gènere, impulsada per la Comissió de Dones del Comitè d’Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (CERMI CV). Les protagonistes d’aquesta taula van ser quatre dones que van ser capaces d’usar la resiliència per superar les diferents formes de violència de les quals van ser víctimes. Els testimoniatges de Nuria, María Teresa, Lucía i Susana van fer evident una vegada més la importància de saber detectar els senyals que indiquen que s'està en una relació de violència, així com la necessitat de visibilitzar aquestes situacions i la manca de referents de dones supervivents que podrien facilitar la presa de consciència perquè altres dones siguen capaces de cercar ajuda per a posar fi a una relació desigualitària que anul·la la seua identitat.

Va resultar impactant el relat d'una d'aquestes quatre supervivents, a qui la seua parella li va contagiar el virus d’immunodeficiència humana (VIH) i amb la qual va haver de continuar convivint durant 11 anys malgrat els maltractaments i les contínues vexacions que li infringia, perquè en el seu horitzó no albirava cap mena d'eixida; fins i tot la seua pròpia família la rebutjava i la feia sentir culpable d'aquest contagi i de la seua situació. Això hauria de fer reflexionar a moltes persones que, en parlar-se de violència masclista, atribueixen part de la culpa a les dones per no posar fi a eixa relació al primer senyal de violència, i encara més si aquesta és física. Sí, seria l’ideal que totes les víctimes potencials tingueren aquesta capacitat psicològica i les condicions socioeconòmiques necessàries per a poder trencar una relació sentimental regida per la desigualtat, en la qual ja es fan evidents els actes violents. Però, malauradament, la realitat és ben diferent i en la majoria dels casos la dona és presa de la por i la impotència que li causen les amenaces del maltractador, tant cap a ella com vers els seus éssers estimats; a més de no comptar amb un entorn que possibilite l’eixida d’aquest cercle de violències i li facilite emprendre un nou projecte vital amb la seguretat i estabilitat necessàries.

Les dones amb diversitat funcional són més vulnerables davant la violència de gènere i, a més, víctimes potencials de més manifestacions d’aquesta, com pot ser, per exemple, l'esterilització forçosa que sofreixen moltes dones amb discapacitat intel·lectual. Com es va comentar durant el desenvolupament de l’acte, seria bo estudiar en profunditat el percentatge de dones a les quals la violència masclista ha causat algun tipus de discapacitat o altres seqüeles. D’altra banda, en el marc de la parella també tenen més risc de sofrir violència masclista, al mateix temps que augmenta la dificultat per a detectar-la –i encara més per a denunciar-la!–, perquè sovint el seu agressor, a més de parella, és el seu cuidador principal. I en la mateixa situació es troben les dones que sofreixen violències per part de familiars o de personal professional que les atén en residències, centres de dia, etc. Com denunciar a qui et cuida, la persona de qui depens?

Així mateix, en el transcurs de l’acte ressenyat, es va assenyalar que la violència de gènere, sobretot la que pateixen les dones amb discapacitat, es continua silenciant i que aquesta mateixa invisibilizació és violència per part de la societat. D'acord amb les Nacions Unides, la violència contra les dones no és el resultat d'actes aleatoris i individuals de mala conducta, sinó que està profundament arrelada en les relacions estructurals de desigualtat entre dones i homes. La violència de gènere és un dels problemes socials i de salut més greus que pateixen les dones en el món; no és un problema de caràcter individual que solament afecte les dones agredides, sinó que concerneix el conjunt de la societat. Per això, totes i tots som responsables de posar fi a aquesta xacra que, segons estimacions de Nacions Unides, afecta el 35% de les dones de tot el món, que pateixen violència física i sexual per part d'un company sentimental o violència sexual per part d'una altra persona diferent a la seua parella (aquestes xifres no inclouen l'assetjament sexual) en algun moment de les seues vides. Sí, tots i totes tenim la responsabilitat de donar veu i suport a altres dones com Núria, María Teresa, Lucía i Susana perquè també siguen dones apoderades que puguen realitzar el seu propi projecte de vida.