Actualment, ningú desconeix que el coronavirus provoca la síndrome respiratòria aguda i severa, SARS de les seues sigles en anglés (Severe Acute Respiratory Sindrome). Atés que les síndromes d’estrés respiratori (pneumònies) poden ser causades per diferents patògens, a la malaltia causada únicament pel coronavirus se la denomina COVID-19 (CoronaVirus-Induced-Disease). Les xifres de la COVID-19 de l’OMS, del dia 9 d’abril 2020 (15 h, Espanya) són d’1.438.994 casos i 85.586 morts confirmades en 214 països des de l’inici del brot, ocorregut a Wuhan, la Xina, al final de 2019.
El cognom de família1 és coronavirus, però el seu nom propi és SARS-CoV-2 (o també “nou coronavirus” nCoV-19). La família del coronavirus pertany a un gran grup que aglutina moltes famílies i que es caracteritza pel seu material genètic (ARN de simple cadena). Altres membres d’aquest gran grup, coneguts per provocar malalties humanes inclouen: el virus del dengue, que es transmet per la picada de mosquits; el virus de l’hepatitis C (que mata cada any 350.000 persones en el món i es transmet per contacte amb sang infectada); i diversos membres de la família influença, que provoca la coneguda grip estacional. Els virus d’aquesta família influença porten entre humans, almenys, 100 anys, des del primer brot registrat en 1918 (la grip espanyola). L’OMS estima que aquesta família podria causar, anualment, entre 3 i 5 milions de casos greus, amb 290.000-650.000 morts per complicacions respiratòries. Igual que el SARS-CoV-2, la família influença se transmet majoritàriament per gotes de persones infectades que s’expulsen en tossir o esternudar. En general, els virus d’ARN muten amb extrema facilitat, la qual cosa pot traduir-se en brots de contagis.
El SARS-CoV-2 porta el seu nom1 després d’un altre membre de la família coronavirus, el SARS-CoV, que en 2003 va causar un brot a la Xina, amb alta letalitat (10%), però poc estés geogràficament (menys de 8.000 contagis). Altres membres de la família coronavirus s’han trobat en rates penades i també en eriçons, i fins i tot en ratolins. Es pensa que des del brot del 2003 ha quedat reservori viral en aquests animals i diverses mutacions han generat aquest nou virus que s’ha transmés a l’ésser humà. Un altre membre de la família molt pròxim és el MERS (Middle East Respiratory Syndrome) el reservori del qual sembla ser el camell. Aquesta transmissió entre espècies (zoonosi) no és un cas aïllat, se’n coneixen moltes altres (com ara, virus de la grip, amb recombinacions d’aus, porcs; la SIDA, l’Ebola, febre groga, des de primats no humans, etc.). Un dels problemes dels reservoris en animals és que dificulten enormement la possible erradicació d’aquests virus.
Per tant, ens trobem amb un virus que pertany a una família coneguda però amb noves característiques, la qual cosa ha provocat un brot extremadament contagiós i ha saturat els sistemes sanitaris de les zones afectades. Sense atenció mèdica, pot ser mortal per a persones vulnerables (persones majors o amb patologies prèvies, incloent-hi diabetis i malalties pulmonars i cardiovasculars). Segons l’OMS, a diferència d’altres virus amb altíssima letalitat (com l’Ebola o l’HIV, virus de la SIDA, que en 2018 es va cobrar 770.000 vides), el sistema immune aconsegueix defensar-se sense necessitat de tractament en el 80 % de persones infectades per SARS-CoV-2.
La COVID-19 se sospita amb el quadre clínic i la imatge radiològica de pulmó. Per al diagnòstic és necessari un mètode molt precís que detecte únicament aquest virus i no un altre de les famílies pròximes que hem comentat abans i que també puga causar síndrome respiratòria. Fins hui, la prova més fiable és l’anomenada RT-PCR a partir de mostres nasofaríngies. L’OMS recull una sèrie de protocols d’aquesta tècnica que s’han elaborat en diferents institucions o centres de control de malalties infeccioses (CDC; Centres for Disease Control) de diversos països. Diferents empreses estan traient al mercat proves ràpides que detecten els anticossos que la persona infectada ha pogut desenvolupar contra el SARS-CoV-2, i que podrien ser molt útils per a detectar persones immunitzades, hagen tingut o no símptomes.
En l’actualitat, no hi ha tractament específic per a la COVID-19. En els casos greus, a més d’aportar oxigen, es poden administrar tractaments antivirals (dissenyats per a altres virus); antiinflamatoris; o l’hydroxychloroquina (tractament contra la malària), que estan en fase experimental.
Algunes línies d’investigació estan estudiant la teràpia passiva amb anticossos, és a dir, la transfusió de sèrum de persones ja curades a pacients. Una revisió publicada en el Journal of Clinical Investigation (13Març2020) ha examinat els riscos-beneficis d’aquest tipus de tractament, recollint dades i assajos d’altres malalties virals, inclòs el SARS del 2003. La conclusió de l’article és que amb les mesures de control i seguretat adequades és una teràpia molt prometedora per a frenar brots com l’actual. Poc després (27març20), la prestigiosa revista JAMA ha publicat l’espectacular resultat en pacients crítics de COVID‑19, recuperats amb sèrum de subjectes immunitzats. L’article reconeix les limitacions de l’estudi: no hi ha grup control placebo. Això significa que no es pot determinar si s’haurien curat, o no, sense aquest tractament. En qualsevol cas, hi ha projectes en aquesta prometedora línia en diversos països europeus, incloent-hi Espanya.
Quant a una possible vacuna, a data de 20 de març, l’OMS ha mostrat un esborrany dels assajos en marxa; en aquesta data hi havia dos assajos clínics en fase 1 i 42 assajos preclínics (models en animals) duts a terme per diverses empreses i centres d’investigació de tot el món.
El Comité Internacional de Regulacions en Salut (International Health Regulations Review Committee) ja va alertar en 2011 que el món no estava preparat per a possibles pandèmies, accidents o desastres naturals. Segons aquestes mateixes fonts, Itàlia i Espanya tenien plans d’actuació abans, però no després del brot de grip en 2009. També l’OMS ha alertat de l’escalada de malalties com a conseqüència del canvi climàtic.
En altres paraules, per a protegir-nos dels patògens és fonamental enfortir les defenses, tant el nostre sistema immune com el sistema sanitari i la investigació. Les persones amb sistema immune delicat són més susceptibles de contraure infeccions; un sistema sanitari sense mitjans no pot defensar la població vulnerable, i sense investigació no tindrem el coneixement necessari per a saber com podem defensar-nos.
NOTA
1 Ací, el terme família no correspon a la taxonomia del virus sinó a una llicència amb finalitats divulgatives.
Ana Sánchez, investigadora de l’àrea d’Anatomia i Embriologia Humana de l’UJI