“La vil·la era una contraposició del modo de vida urbà, un lloc on dur una vida diferent a la que es porta en la ciutat i estar en contacte amb la naturalesa” ha explicat el professor Pablo González Tornel al començament de la seva conferència “La vil·la: entre la humanització de la naturalesa i la tornada de l’home al món natural” dins del curs d’estiu “Art, natura i jardins” que s’ha iniciat avui a la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I.
Abans d’iniciar un recorregut per algunes de les vil·les més destacades de l’època renaixentista, l’expert en Història de l’Art ha indicat que les primeres vil·les van ser les dels romans i ha citat la vil·la toscana de Settefinestre, una explotació agropecuària “permeable a una naturalesa encara no dominada” i construïda sobre una elevació que l’oferia una visió privilegiada del paisatge.
Tornel ha entrat a l’època renaixentista de la mà de la família Medici, una nissaga que va aprofitar la construcció de nombroses vil·les per estendre la seva influència en el ducat de la Toscana i ha parlat de la Vil·la Poggio, una construcció en forma d’hac sobre una plataforma que intenta recuperar l’esperit de les antigues vil·les romanes.
Per a parlar sobre les vil·les suburbanes, el professor Tornel ha elegit dos exemples: la Farnesina y la Vil·la Giulia. De la primera ha comentat que la seva planta és la mateixa de qualsevol casa de camp que coneixen avui dia i que el 70% del seu espai està concebut per al gaudiment de l’exterior. La casa comptava amb unes vistes privilegiades de la naturalesa i del riu Tiber i amb dos salons (la Lògia de la Galatea i la Lògia de la fabula d’Amor i Psique), que permeten l’esplai i la relació amb la vida natural.
La Vil·la Giulia té una estructura telescòpica que es converteix en una façana cap al pati, ha indicat González Tornel, qui ha afegit que “l’espai habitacional té una importància nul·la” a favor dels elements que estan en contacte amb la naturalesa, que també apareix en la decoració de les voltes.
Per últim, el professor ha mostrat el Palacio Farnese, una vil·la que “deixa de ser una estructura defensiva per convertir-se en una vil·la”, amb un clar desig d’enjardinar que es demostra en el treball arquitectònic realitzat per convertir els fosos i els precipicis; de la Vil·la del Tívoli, amb una zona enjardinada que no es pot gaudir des de la casa, però que són “els més rics en fonts i enginys hidràulics”; i de la Vil·la del Príncep Doria en Gènova, una successió de terrasses que baixa cap a la mar.