Descobertes les paparres que van amargar la vida als dinosaures

19/12/2017 | SCP
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

Tot comença amb l'adquisició en Internet d'estranyes paparres conservades en ambre de Myanmar. La resina fòssil guardava una inesperada sorpresa per a Enrique Peñalver, investigador del Museu Geominer de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME) i primer signant de l'article que ara publica la prestigiosa revista Nature Communications. A més, en el Museu Americà d'Història Natural custodiaven una peça d'ambre amb una paparra de l'espècie Cornupalpatum burmanicum enganxada a una ploma d'un dinosaure teròpode.

En algun moment fa 100 milions d'anys un dinosaure teròpode, antecessors de les actuals aus, perd una ploma a la qual una paparra, Cornupalpatum burmanicum, s'havia agarrat a l'espera de parasitar el seu amo, sense que la paparra arribés a tenir temps d'alimentar-se del dinosaure. La sort va voler que la resina fòssil unís ambdues per a l'eternitat i que els investigadors trobaren aquests valuosos exemplars d'ambre procedent d'un país on existeixen dipòsits d'ambre molt rics, intensament explotats per la població local i que s'han demostrat molt fructífers, ja que en els últims anys han proporcionat a altres investigadors importants fòssils d'ales, plomes i fins i tot un pollet gairebé sencer de dinosaure emplomat.

La recerca ha estat liderada per Enrique Peñalver (IGME) i Ricardo Pérez de la Fuente (Universitat d'Oxford), i hi han participat Antonio Arillo (Universitat Complutense), Xavier Delclòs (UB-IRBio), David Peris (Universitat Jaume I de Castelló) i tres investigadors nord-americans, dos d'ells del Museu Americà d'Història Natural. Part de la recerca s'ha desenvolupat gràcies a un projecte de l'actual Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat (CGL2014-52163). L'equip ha constatat, gràcies a la primera evidència directa trobada en el registre fòssil, que almenys dues espècies de paparres de dues famílies diferents parasitaven teròpodes.

Alguns d'aquests dinosaures amb plomes van evolucionar cap al llinatge de les aus modernes a la fi del període Cretàcic. Part de la rellevància del descobriment radica en l'escassetat de fòssils que mostren aquest tipus de relacions, sent encara més escassos els exemples directes en els quals trobem el paràsit associat a alguna resta del seu hoste, encara que l'ambre o resina fòssil és ideal per buscar aquestes evidències tan escasses, com ha ocorregut en aquesta recerca, segons explica Xavier Delclòs (UB-IRBio).

«Les paparres terribles de Dràcula», una família desconeguda

Una vegada analitzats els fòssils, a la troballa anterior es va sumar la constatació que quatre exemplars eren tan estranys en gairebé totes les seues característiques anatòmiques que no podien ser classificats en cap de les tres famílies conegudes de paparres. Solament quedava posar-li un nom, Deinocrotonidae o «paparres terribles» i descriure un nou gènere i espècie, aquesta última dedicada al comte Dràcula pels hàbits hematòfags de la nova família, que no compta amb representants actuals. L'estudi ha determinat, segons explica Enrique Peñalver, que una de les paparres es va deixar anar voluntàriament a alimentar-se de la seua sang i quedar completament inflada, en augmentar més de 8 vegades el seu volum inicial, la qual cosa connecta la seua forma d'alimentar-se amb les actuals «paparres toves» i no amb les «paparres dures».

Aquesta paparra inflada i les altres tres estudiades no estan associades a restes de dinosaures, tot i que dues d'elles mostren pegats als seus cossos uns pèls molt peculiars que solament es troben en les larves d'uns escarabats denominats escarabats dermèstids, que solen desenvolupar-se en nius i en menor mesura en altres ambients on abunden les restes de menjar. Una explicació senzilla de la presència d'aquestes restes d'escarabats en les paparres és que tots dos organismes es trobaren dins del niu d'un dinosaure.

Per a David Grimaldi, del Museu Americà d'Història Natural a Nova York, fa 100 milions d'anys els nius i els seus voltants eren un ecosistema en si mateixos, on es podrien trobar diferents tipus de paràsits hematòfags i altres organismes que aprofitarien les restes de menjar. Segons Grimaldi, el fet que les paparres estigueren en els nius dels dinosaures sens dubte va afavorir que quedaren atrapades en resina, de vegades al costat de restes de plomes com en un dels fòssils estudiats.

Van ser les paparres l'origen d'algunes malalties que van patir els dinosaures?

Però la recerca no es tanca aquí. Ara queda per demostrar la transmissió de patògens, ja que fins avui en aquests fòssils de paparres i en uns altres no s'han trobat evidències clares sobre la possible transmissió de malalties als dinosaures. Les paparres actuals, i les dels temps dels dinosaures, són ectoparàsits que busquen als vertebrats entre les plantes o acudeixen als seus nius o caus i ocasionen no solament el debilitament a causa de l'extracció de sang de l'hoste, sinó la transmissió de terribles malalties, algunes letals, que actualment afecten els humans i el seu bestiar, a més de la fauna salvatge. En aquest sentit, els resultats obtinguts fins al moment són tan poc concloents com la cerca d'ADN conservat en ambre que, no obstant això, va inspirar la pel·lícula Parc Juràssic.

Dinosaures emplomallats de fa 100 milions d'anys

La recerca no ha pogut determinar amb certesa el tipus de dinosaure amb plomes que estava parasitant la paparra, encara que queda clar que no es tractava d'aus modernes, ja que fa 100 milions d'anys no existien, alguna cosa que es coneix pels fòssils i per les dades genètiques o moleculars. Les aus modernes es van desenvolupar per evolució dels teròpodes molts milions d'anys després. Segons Ricardo Pérez de la Fuente, de la Universitat d'Oxford, les plomes fòssils són molt escasses, però s'han trobat en tots els dipòsits importants d'ambre al voltant del món. «El registre fòssil ens diu que aquest tipus de ploma oposada en connexió amb la paparra ja estava present en una àmplia gamma de dinosaures teròpodes, un grup que incloïa des de formes terrestres sense capacitat de vol fins a dinosaures semblants a ocells i capaços de volar», explica. Tal com recorden els autors, les aus són l'únic llinatge descendent dels dinosaures teròpodes que va sobreviure a l'extinció en massa de finals del Cretàcic, i aquesta indesitjable relació amb les paparres va continuar fins als nostres dies.

Publicació completa en l'enllaç https://www.nature.com/articles/s41467-017-01550-z

Nota de premsa redactada pel Gabinet de Comunicació de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME)

Imatges:

1. Paparra dura agarrada a una ploma de dinosaure conservada en ambre birmà d'uns 100 milions d'anys d'antiguitat.

2. Estudi de les paparres i la paparra dura existent per comparar (5 mm de llarg). Crèdit- I. Peñalver.

3. Tick dur fotografiat al Parc Nacional de Cabañeros Espanya. Crèdit - I. Peñalver.

4. Paparres Draco de Deinocroton preservades juntes. Extret de la publicació.

Informació proporcionada per: Servei de Comunicació i Publicacions