Investigadors de la Universitat Jaume I de Castelló (UJI), la Universitat del País Basc (EHU/UPV) i el CIC bioGUNE han desenvolupat i patentat un nou mètode in vitro per a predir la biocompatibilitat de materials destinats a la fabricació d'implants mèdics com ara pròtesis articulars i dentals, vàlvules i stents, entre altres. La invenció constitueix un test accelerat sobre la biocompatibilidad de materials que permet descartar en la fase in vitro aquells amb pitjors perspectives, evitant d'aqueixa manera costoses inversions en innecessaris estudis in vivo i facilitant un trasllat més ràpid dels nous materials a la fase clínica.

El nou mètode es basa en la detecció d'un grup de proteïnes vinculades a la reacció inflamatoria. La novetat d'aquesta metodologia resideix a haver-hi establit una correlació robusta entre el perfil proteic obtingut en les proves in vitro i l'adquirit mitjançant assajos in vivo, més fiables per definició.

L'èxit d'un implant depèn de la seua integració biològica en l'organisme. L'objectiu és que es duga a terme aquesta integració en el menor temps possible, la qual cosa implica que la reacció immune no es descontrole en intensitat i temps (cronicitat) i, en última instància, que la reacció a cos estrany i el rebuig de l'implant no tinguen lloc. Per a açò, els implants han d'estar fabricats amb materials que hagen demostrat la seua compatibilitat amb els teixits vius, és a dir, la seua biocompatibilitat.

El problema és que les proves que ha de passar cadascun dels materials candidats abans de ser aprovats per al seu ús com a empelts mèdics són múltiples i complicades, incloent des d'assajos in vitro per a determinar la seua citotoxicitat, fins a assajos in vivo amb aquells prototips que han demostrat unes bones propietats in vitro; a més d'estudis preclínics i assajos clínics en humans. Tot un procés llarg i enormement costós.

En molts casos, encara que els assajos sobre citotoxicidad i proliferació cel·lular in vitro donen bons resultats, ocorre que el material assajat no demostra bona biocompatibilitat en les proves in vivo. En aquests casos, els assajos in vivo constitueixen una pèrdua de temps i recursos, a més del sacrifici d'un nombre significatiu d'animals.

¿I si poguérem predir o pronosticar la biocompatibilitat dels nous materials ja en la fase in vitro, per a poder descartar els candidats menys prometedors i estalviar costos?

Açò és precisament el que fa la tecnologia proposada. Els investigadors han identificat un perfil de marcadors proteics, relacionats amb la resposta immune, que es poden analitzar en una mostra biològica aïllada in vitro, i la presència de la qual per sobre d'un nivell de referència és indicativa de la no biocompatibilitat in vivo. D'aquesta manera, i gràcies a aqueixa correlació in vitro/in vivo, el nou mètode permet, mitjançant la determinació i quantificació d'aquests marcadors en mostres in vitro, predir o pronosticar la biocompatibilitat de biomaterials-implants, pròtesis articulars i dentals i catèters.