Universitat Jaume I - UJI - Castello

La difusió dels drets lingüístics al país valencià

Alfons Esteve
Divendres, 27 d'abril de 2001

En aquesta xarrada intentaré exposar alguns dels drets lingüístics que ens garanteixen un dret irrenunciable que tenim com a ciutadans: el de viure al nostre país en la nostra llengua amb plena normalitat.

Des de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978, dels estatuts d'autonomia i de les lleis de normalització lingüística s'ha constatat repetidament que una veritable normalització lingüística és gairebé impossible en aquest marc i que, en allò bàsic, no s'ha anat més enllà d'una simple despenalització de l'ús del català.

Ara bé, una conclusió com aquesta, presa com a fatalitat inexpugnable, pot ser perillosament paralitzadora -i, de fet, creiem que ho ha estat. Si, per millorar la situació del català, no es pot fer res mentre no es modifiquen l'article tercer de l'esmentada Constitució, els títols corresponents dels estatuts d'autonomia (incloent-hi al País Valencià la denominació de la llengua) i les lleis de normalització lingüística (que, al País Valencià, ja ni ho és pel nom: la Llei d'Ús i Ensenyament), ja podem plegar.

Per això hem de partir d'una premissa bàsica: dins de les innegables limitacions del marc legal actual, fins i tot del català, hi ha un ampli marge de maniobra per a fer valdre els nostres drets lingüístics. Les possibilitats que ens ofereixen les lleis vigents ens permeten d'anar molt més enllà de la pràctica actual, tant l'oficial com la social. Però és que, a més, el marc legal no s'eixamplarà ni un pam si ningú no (l')estira ni un dit.

Després de més de vint anys, el panorama de la llengua entre els que militem pel català encara està dominat per les mateixes cortines de fum (discussió sobre el nom i les normes), i per la necessitat d'anar defensant-nos cada dia d'una nova agressió. I ací arribem a una altra premissa fonamental: cal capgirar la sensació de marginació, de reculada i, fins i tot, de linxament que s'ha creat respecte a la llengua al País Valencià. Des de les grans renúncies polítiques fins a les notícies quotidianes de persones no ateses, ridiculitzades o agredides físicament per usar el català, passant per la contínua obstrucció a l'extensió social de la llengua (ensenyament, mitjans de comunicació, administració), hom ha arribat a tenir la ferma impressió que sempre juguem a perdre.

Per tot això, com a tècnics implicats en la normalització lingüística, us propose alguns àmbits en els quals hem d'actuar necessàriament. Alhora, com a membres de serveis, gabinets o oficines de normalització lingüística, els hem de fer extensibles a tots els usuaris dels nostres serveis: els ciutadans i les ciutadanes.

Una vegada fet aquest advertiment, entraré ja en matèria i dividiré la xarrada en tres grans blocs:

1. Els drets lingüístics fonamentals

2. Esfera pública. Els reglaments de normalització lingüística:

1. Toponímia i senyalització.
2. L'ús del català en les relacions escrites amb els administrats.
3. Requisit lingüístic en l'accés a la funció pública i la perfilació dels llocs de treball.
4. Incentius i bonificacions fiscals, ajuts, etc.

3. Esfera privada

1. Catalanització dels noms.
2. Normalització dels cognoms amb grafies dialectals o/i castellanitza-des.
3. Introducció de la "i" copulativa entre el cognoms.
4. Traducció de cognoms d'altres llengües.
5. Ordre dels cognoms.

Començaré pel que he anomenat drets lingüístics fonamentals, que com veurem són drets molt elementals, però que cal que tothom els tinga molt clars i molt presents tothora.

1. Drets lingüístics fonamentals

1.1 El català és llengua oficial
Per tant, podem usar-lo sempre, en qualsevol situació i davant qualsevol persona, entitat o institució.

1.2 Qualsevol administració radicada al País Valencià ha d'atendre en català
Subratllem que són absolutament totes les administracions, sense cap excepció, i no, com es tendeix a creure que són només les d'ací (ajuntaments, diputacions i Generalitat). S'hi inclouen sense cap distinció, la de l'estat, en totes les seues facetes: la delegació del govern espanyol, els ministeris amb les seues delegacions, hisenda, tribunals i jutjats, registres públics, policia i guàrdia civil i exèrcit espanyol.

1.3 No es pot demanar traducció
Cap administració radicada al País Valencià ni els seus funcionaris no poden demanar traducció oral o escrita d'allò que expressem en català.

Si l'escrit que presentem ha de tenir efectes fora del nostre àmbit lingüístic, ha de ser la mateixa administració la qui farà la traducció d'ofici, és a dir, pels seus propis mitjans i com a afer intern.

L'administració ací no pot fer valer l'argúcia que tothom tenim el deure constitucional d'usar l'espanyol. El deure només fa referència al coneixement no a l'ús.

Cal ressaltar en aquest punt, la modificació que s'ha fet de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, RJAPPAC. La Llei 4/1999, de 13 de gener n'ha modificat l'article 36, referent a la llengua del procediment. Els apartats modificats són el 2 i el 3. Ara, la darrera frase de l'apartat 3 s'adiu amb el fet que el català i el basc són oficials en més d'una comunitat autònoma, i per tant, ja no cal la traducció que exigia l'article abans quan un escrit traspassava els límits autonòmics i que ignorava completament el fet que una llengua pogués ser oficial en més d'una comunitat autònoma.

1.4 Comunicacions en català
Com a ciutadans, tenim el dret que qualsevol comunicació es faça en la nostra llengua. Per això, podem demanar a les administracions que la nostra relació amb ella siga sempre en català. És convenient en aquest cas, enviar sol·licituds a totes les administracions, fent la indicació, a més, que si no és en aquesta llengua no atendrem les seues comunicacions.

1.5 El català és llengua pròpia
El català, a més d'oficial, és la llengua pròpia dels valencians, segons el mateix Estatut d'Autonomia. Podem demanar que, en conseqüència, siga la llengua normal de l'administració. És a dir, aquella en què s'ha de desenvolupar totes les seues activitats.

2. Esfera pública

Ja hem fet referència en l'apartat anterior a alguns drets lingüístics que afecten les administracions públiques directament. En aquest apartat, tractarem un punt fonamental: els reglaments de normalització lingüística, i dins d'aquests:

1. Toponímia i senyalització.
2. L'ús del català en les relacions escrites amb els administrats.
3. El requisit lingüístic en l'accés a la funció pública i la perfilació dels llocs de treball.
4. Incentius i bonificacions fiscals, ajuts, etc.

a) Reglament de normalització lingüística

Un reglament de normalització lingüística és un conjunt de normes o preceptes dictats pel poder executiu, en aquest cas el Ple de l'Ajuntament, per al funcionament d'una corporació, en aquest cas en matèria lingüística.

D'acord amb l'article 4.1 de la LBRL i el Reglament d'Organització i Funcionament de les administracions locals (ROF) el municipi, la província i l'illa gaudeixen de potestat reglamentària i d'autoorganització. Per tant, tenen la potestat de dictar disposicions de caràcter general que integraran l'ordenament jurídic.

Així l'art. 4 LBRL estableix que:

Dins de l'esfera de les seues competències correspon als municipis: a) les potestats reglamentàries i d'autoorganització.

L'article 55 del Text refós de règim local assenyala que:

En l'esfera de la seua competència, les entitats locals podran aprovar ordenances i reglaments...

En aquest sentit també cal tenir en compte els articles 27 i 28 de la LUEV:

Art 27. El Consell de la GV, mitjançant disposicions reglamentàries, fomentarà l'ús del valencià en totes les activitats administratives dels òrgans dependents d'aquesta.

Art. 28. De la mateixa manera hauran de procedir els ens públics d'acord amb els principis i excepcions determinats per la present Llei.

Queda, per tant, clar que els municipis poden dotar-se de reglaments de normalització lingüística.

Pel que fa al contingut d'un RNL hi ha temes que són pròpiament de competència municipal i que gairebé tots els reglaments municipals de normalització lingüística existents preveuen, com ara:

• La llengua en què s'han de redactar els acords de la corporació.
• Les convocatòries de les sessions, ordres del dia, actes.
• La retolació de les dependències municipals (encara que ja estava previst, i és per tant obligat d'acord amb el Decret del Consell 145/86, i l'Ordre de la Conselleria d'Educació, d'1 desembre que el desplega).
• També és propi d'un RNL preveure altres temes menors, com ara la adaptació d'ordinadors i programes informàtics per a l'ús del català, normalització de capçaleres de documents, segells oficials, etc.

Tanmateix, hi ha quatre temes que jo voldria destacar per la seua importància i que ja he anunciat:

a) Toponímia i senyalització

L'article 15 de la LUEV assenyala clarament que l'únic òrgan competent per establir el nom dels topònims és el Consell de la Generalitat Valenciana.

Cal matisar que el nom dels municipis i dels nuclis de població, d'acord amb els articles 14 i 47 LBRL i el Decret del Consell 58/1992, que és on s'estableix el procediment, els ha d'aprovar el Consell a proposta del Ple de la Corporació, que és la que ha d'aprovar la denominació amb una majoria qualificada de 2/3 dels membres de fet de la corporació.

Tanmateix, el nom dels altres topònims, són, com queda dit, competència del Consell.

Per això, els articles dels RNL (quasi tots) que declaren que l'única forma oficial és la valenciana em sembla que envaeixen la competència autonòmica. És clar que els RNL no modifiquen els noms dels topònims, entre altres coses perquè no estan definits oficialment pel Consell, i per aquest motiu podria al·legar-se que no hi ha il·legalitat competencial sobre aquesta matèria. I mentre no hi haja legislació de la GV en aquest sentit, els municipis supletòriament poden oficialitzar els noms dels seus topònims.

Per exemple, el RNL de Planes estableix que:

Tots els topònims del nostre terme municipal tenen com a única forma oficial la valenciana, que és la tradicional, la històrica, la correcta i l'única que té significat.

Per tant, cal que en la nostra tasca exigim que els carrers, les partides, els cursos d'aigua, els municipis i nuclis de població, les comarques, etc., tinguen el nom en català i escrit correctament. Hem de procurar, així mateix, la recuperació de noms tradicionals, que parlen de la configuració i la història del nostre poble, enfront dels noms aliens (especialment si són castellanitzacions, si evoquen el panteó o la mitologia franquista o la imperial espanyola).

b) Ús del català en les relacions escrites dels ciutadans amb l'Administració

Veiem, primer el marc legal amb què ens trobem. Deixarem de banda la Llei 30/1992, de 26 de novembre, perquè no és d'aplicació a les CCAA amb llengua pròpia ni a les seues entitats locals (ja hem vist abans la nova regulació respecte de l'estat).

L'article 11 de la LUEV preceptua: (llegiu-lo)

Per tant, ens trobem que hi ha el dret a rebre les comunicacions i notificacions escrites en català o en castellà si es demana expressament.

Però en cap lloc es regula en quina llengua ha de fer els expedients l'administració. Dins d'aquest respecte a la decisió personal hi ha tota una gamma de possibilitats obertes. Res no impedeix que una administració local treballe únicament en català i notifique tot en català als administrats, sempre que aquests no demanen expressament el contrari. Pense que aquesta és la lectura més progressista que es pot fer de la LUEV.

És més, els tribunals han matisat, en les poques sentències que hi ha hagut sobre aquest particular, encara més aquesta petició de llengua oficial. En les sentències d'Elx, Rocafort o Montcada, els magistrats han destacat el fet que els ciutadans havien sol·licitat prèviament i reiterada el seu desig de rebre les notificacions dels imposts en català, cosa desoïda per l'Ajuntament. Per tant, sembla important als jutges que aquesta petició siga prèvia.

Com a exemple del que no s'ha de fer mai posarem el RNL de Canals.

En els expedients iniciats a instància de part, l'administració municipal de l'Ajuntament de Canals, comunicarà discrecionalment allò que els afecte en valencià. En els expedients iniciats d'ofici es procedirà d'igual manera.

M'agradaria saber en què consisteix aquesta discrecionalitat. Potser un criteri seria les bones notícies en valencià i les dolentes en castellà.

Per acabar aquest punt examinem el de Sueca que ens servirà per a introduir una matisació:

... les comunicacions que s'adrecen a particulars, es redactaran en valencià si l'interessat resideix en un municipi de predomini lingüístic valencià, llevat que l'interessat indique que es faça en castellà.

Barreja amb bon estil la comunicació i notificació per als veïns i també per a altres ciutadans fins i tot de fora de la CA, però oblida l'àmbit lingüístic català, cosa que caldria introduir en tots els reglaments.

c) Requisit lingüístic en l'accés a la funció pública i la perfilació dels llocs de treball

Explicarem ací que l'exigència d'un requisit lingüístic per a accedir a la funció pública -siga del tipus que siga i, per tant, inclosa la local- és totalment adequada i no contradiu l'ordenament jurídic vigent.

• Legislació estatal

  La Llei 30/1984, de 2 d'agost, de Mesures (Urgents) per a la Reforma de la Funció Pública, estableix en l'article 19.1:

  En les convocatòries per a l'accés a la funció pública, les administracions públiques, en el respectiu àmbit de llurs competències, hauran de preveure la selecció de funcionaris degudament capacitats per a cobrir els llocs de treball a les comunitats autònomes que gaudesquen de dues llengües oficials.

  Cal assenyalar que aquest precepte és declarat legislació bàsica i, per tant, aplicable al personal de totes les administracions públiques.

  Per tant, tota administració pública, en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials, té l'obligació -i no solament la facultat, que també la posseeix- de seleccionar funcionaris que estiguen qualificats en l'ús d'aquestes llengües. Cap norma autonòmica o d'altra administració pública no pot contradir aquest manament.
  
  

• Legislació autonòmica

  Al País Valencià hi ha dues normes amb rang legal que regulen el coneixement de les llengües oficials per part del funcionaris. Aquestes lleis són la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i el Text refós de la Llei de la Funció Pública Valenciana (LFPV).

  1. Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià

  L'article 30.2 de la LUEV fa la mateixa previsió de coneixement del català per als aspirants a accedir a la funció pública que conté la normativa estatal:

  A les bases de convocatòria per a l'accés a càrrecs, ocupacions i funcions públiques, la Generalitat Valenciana i les corporacions locals, en l'àmbit de les seues respectives competències, valoraran el coneixement del valencià per tal que puguen realitzar-se les funcions públiques d'acord amb els principis d'ús del valencià prevists en aquesta Llei.

  Conseqüència directa d'aquest article és que:
  
  

  1. Les administracions públiques valencianes estan obligades a preveure la valoració dels coneixements de català dels aspirants a funcionaris en les bases de convocatòria d'accés a les funcions públiques, tal com feia l'article 19.1 de la Llei 30/1984.
  2. Aquesta valoració dels coneixements de català prevista en les bases de convocatòria per a l'accés a la funció pública -bé siguen oposicions, bé concursos- ha de garantir que es puguen realitzar les funcions públiques "d'acord amb els principis d'ús del valencià"; en definitiva, que es puguen fer en català. Així doncs, en la selecció de personal per a l'exercici de les funcions públiques ha de quedar exclosa tota aquella persona que no haja acreditat el coneixement de la llengua pròpia dels valencians i que no posseesca un nivell suficient per a desplegar-hi les dites funcions.

  Per acabar amb les previsions lingüístiques de la LUEV en relació a la selecció de personal cal esmentar també l'article 16:

  Les empreses de caràcter públic, així com els serveis públics directament dependents de l'Administració, han de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic tinguen el coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei que els és encomanat.

  2. Llei de la Funció Pública Valenciana

  L'article 9.4 de la LFPV preveu que:

  Els qui superen les proves selectives acreditaran els seus coneixements de valencià mitjançant la presentació dels certificats, diplomes o títols que hagen sigut homologats per la Generalitat Valenciana, o si escau, fent un exercici específic. Els qui no puguen acreditar els esmentats coneixements quedaran compromesos a la realització dels cursos de perfeccionament que amb aquesta finalitat organitze la Generalitat Valenciana.

  I l'article 53.2 assenyala:

  Especialment, i conformement amb l'article 29 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, s'organitzaran els cursos específics per al personal funcionari de les administracions públiques de la Comunitat Valenciana que no puguen acreditar, una vegada superades les proves d'accés, els coneixements del valencià mitjançant la presentació dels certificats i títols homologats per la Generalitat Valenciana.

  Podem apreciar, doncs, que la LFPV no està regulant la previsió dels coneixements de la llengua pròpia en les convocatòries dels processos selectius sinó en un moment posterior, una vegada superades les proves selectives i en vistes a realitzar els cursos de perfeccionament que pertoquen.

  De cap manera es pot entendre que els articles anteriors substitueixen els manaments de l'article 19.1 de la Llei 30/1984 ni de l'article 30.2 de la LUEV. La LFPV no pot contradir el que estableix la Llei 30/1984 per tractar-se aquesta de legislació bàsica estatal. D'altra banda no contradiu l'article 30.2 de la LUEV perquè regula moments diferents de la vida funcionarial: aquesta, les proves selectives, i l'altra, l'acreditació de coneixements una vegada superades les proves selectives per a avaluar la necessitat de perfeccionament professional. Congruentment amb aquesta interpretació l'article 53.2 de la LFPV es troba dins del capítol IV que regula la formació i el perfeccionament del funcionari de carrera i, a més, esmenta expressament que desplega l'article 29 de la LUEV que regula l'ensenyament del valencià als funcionaris i empleats públics.
  
  

• Constitucionalitat de les normes i jurisprudència

  1. Constitucionalitat de les normes citades

  Cap article de la LUEV ni l'article 19.1 de la Llei 30/1984 no han estat mai declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional. Per tant, no cal plantejar-se cap qüestió sobre la seua validesa i eficàcia jurídica.

  Així mateix, la sentència del TC 46/1991, de 28 de febrer de 1991, referida a l'article 34 de la Llei de la Funció Pública Catalana, ha reforçat la idea de l'estricta constitucionalitat dels preceptes esmentats més amunt. Aquest article estableix que "en el procés selectiu haurà d'acreditar-se el coneixement de la llengua catalana en la seva expressió oral i escrita" i ha estat declarat plenament constitucional.

  2. Principi d'eficàcia de l'actuació administrativa

  La sentència del TC 46/1991 entengué que l'acreditació de coneixements de català per a accedir a les administracions públiques on hi ha més d'una llengua oficial:

  és un requisit justificat i equitatiu també en funció de la pròpia eficàcia de l'Administració autònoma (art. 103.1 CE) per la qual cosa resulta constitucionalment lícit exigir, en tot cas, un cert nivell de coneixement de la llengua catalana, que resulta imprescindible perquè el funcionari puga exercir adequadament el seu treball en l'Administració autonòmica.

  3. Jurisprudència respecte de funcionaris no docents

  No cal, en aquest punt, tornar a insistir en la sentència 46/91 del TC per tal com ja s'hi ha fet àmplia referència al llarg d'aquest xarrada i que sens dubte és la més aclaridora.

  De tota manera, ja abans que es dictés aquesta sentència, el TS ja havia admès que les administracions públiques radicades en territoris de doble oficialitat lingüística puguen exigir el coneixement de la llengua pròpia de la comunitat autònoma amb un exercici obligatori i eliminatori dins dels que es despleguen en una oposició. Així, la sentència de 22 de gener de 1991, que afirma que

  l'exigència del coneixement del basc en un lloc de conserge (...) no comporta una discriminació arbitrària i irraonable, sinó un lícit estímul per al bilingüisme que encaixa en la doctrina mantinguda en la sentència del Tribunal Constitucional de 26 de juny de 1986.

  I, igualment, la sentència de 8 de juliol de 1991, en la qual es troba ajustat a dret que en les bases per a la provisió d'una plaça d'auxiliar químic administratiu un dels exercicis de la fase d'oposició siga de coneixement del basc amb caràcter obligatori i eliminatori.

  Així ho ha mantingut aquest Tribunal en altres sentències més recents, com ara la STS de 18/4/1995 (conformitat a dret de l'exigència de gallec en una oposició de policia municipal) la STS 20/3/1998 (Ajuntament de Barañaín), STS 8/03/1999 (Ajuntament de Zaldíbar) o la darrera i més clara, la de 26 de gener de 2000 sobre les ordenances municipals de Lekeito (Biscaia) que estableixen:

  els funcionaris que contracte en el futur l'Ajuntament de Lekeitio hauran d'estar capacitats per dur a terme la seua activitat en euskera

  de forma que per tal d'accedir a un lloc de treball

  siga com a funcionari o com a contractat laboral, serà imprescindible acreditar les exigències lingüístiques corresponents al lloc, i es declararà deserta la plaça corresponent si no hi hagués cap persona que complís els requisits lingüístics exigits.

  Doncs bé, el Suprem considera ajustada a la legalitat aquesta ordenança, atès que el coneixement de la llengua pròpia pot ser considerat excloent a l'hora de convocar una plaça de personal contractat o funcionari, amb l'única limitació que el nivell que s'exigesca siga proporcionat i que la plaça estiga vinculada a la utilització pels administrats de les llengües pròpies.
  
  

• Conclusions

  1) En primer lloc, considerem inqüestionable el fet que les administracions públiques tenen la facultat de seleccionar personal que tinga un nivell de coneixements de català apropiat per a la funció que hi exercirà. Només una exigència desproporcionada -com ara demanar coneixements de filologia catalana a un aspirant a bidell- podria ser contrària a dret, com ha manifestat en diverses ocasions el TC.

  2) A més que és lícit demanar coneixements lingüístics de català en les convocatòries per a l'accés a la funció pública, de la legislació estatal i autonòmica vigent es desprèn que tota convocatòria de places haurà de preveure necessàriament el coneixement del català per a poder accedir-hi. Per tant, s'ha d'afirmar amb tota contundència que infringeix la legislació vigent qualsevol convocatòria de places destinades a una administració pública de les comunitats autònomes amb llengua pròpia que no preveja en les bases de convocatòria que el personal que hi accedeix té els coneixements suficients d'aqueixa llengua per a exercir el servei públic.

  3) Cap dels articles de la Llei 30/1984 ni de la LUEV citats en aquest informe no han estat declarats anticonstitucionals per l'alt tribunal. Ans al contrari, el TC ha ratificat un article anàleg de la Llei de la Funció Pública Catalana com a perfectament constitucional.

  4) Solucions com les que fan algunes administracions que en algunes convocatòries de places en què demana als aspirants un determinat coneixement de català, o si no en tenen, el compromís d'adquirir-lo, no compleixen el manament esmentat. En primer lloc, perquè l'exigència legal no demana compromisos, sinó fets; és a dir, el coneixement efectiu lingüístic que garantesca l'atenció del servei públic. D'una altra banda, perquè el treballador en qüestió no pot desplegar en el moment d'accedir a l'administració les tasques en una de les dues llengües oficials, a més a més, la pròpia. I finalment, perquè no es preveu cap conseqüència per al cas que aquest compromís adquirit no es complesca, cosa que converteix aquest precepte en una norma de compliment gairebé nul.

d) Incentius i bonificacions fiscals, ajuts, etc.

La previsió de les subvencions de foment o les bonificacions fiscals es troben previstes en l'art. 30.1 LUEV:

La Generalitat Valenciana i les corporacions locals podran exceptuar i bonificar respecte d'obligacions fiscals els actes i manifestacions relacionats amb el foment, divulgació i extensió de la cultura valenciana, amb una consideració especial a les que comporten l'ús del valencià.

Convé, doncs, desplegar aquesta normativa a través dels reglaments, i si cal, ordenances concretes per a aquest tema. Els incentius i bonificacions econòmics sempre són de gran ajuda quan s'han de fer activitats i si el ciutadà troba més beneficis econòmics fent-ho en català, ens serà més fàcil aconseguir-ho que si es troba amb igualtat de condicions que en castellà.

En aquest camp ens trobem des de reglaments que simplement diuen que podran fer-se, la qual cosa val per a poc més que per establir el compromís, fins els que ja estableixen els percentatges de la desgravació i la seua durada. En aquests temes, com més concret siga, més fàcil serà d'aplicar-lo.

3. Esfera privada

En aquest darrer apartat abordarem un tema en el qual el vostre ajut al ciutadà és molt important. La desinformació en aquest camp és gran i ara amb la nova regulació conseqüència de les darreres modificacions legals, el marc personal en la pròpia llengua s'ha vist més ampliat. Vegem-ho, doncs:

1. Catalanització dels noms.
2. Normalització dels cognoms amb grafies dialectals o/i castellanitza-des.
3. Introducció de la "i" copulativa entre el cognoms.
4. Traducció de cognoms d'altres llengües.
5. Ordre dels cognoms.

a) Catalanització dels noms

1. Podem posar el nom en català arreu de l'estat espanyol

   Fins al 1977 a l'Estat espanyol estava prohibit inscriure en el Registre Civil cap persona que no tingués el nom en llengua espanyola. Amb la publicació de la Llei 17/1977, de 4 de gener, es va admetre la inscripció dels noms en qualsevol de les llengües de l'estat. Una modificació posterior, la Llei 20/1994, de 6 de juliol, ha establert que es pot posar qualsevol nom en qualsevol llengua del món, tret dels casos de noms "que objectivament perjudiquen la persona, com també els diminutius o variants familiars i col·loquials que no hagin assolit substantivitat, els que facin confusa la identificació i els que indueixin en conjunt a error pel que fa al sexe". És a dir, en l'actualitat és perfectament possible atorgar el nom en català, o en qualsevol llengua, a un nadó.

   Cal advertir que aquest dret no es limita pas a les comunitats autònomes que tenen el català com a llengua oficial, sinó que s'estén a tot l'estat espanyol. Per tant, en poden fer ús no sols els habitants de la zona valenciana "de predomini lingüístic castellà" (on, subratllem-ho, el català és plenament oficial), sinó a tot l'estat.
   
   

2. Com catalanitzar-se el nom

   El que hem exposat fins ací es refereix als nounats a qui cal posar nom, perquè encara no en tenen. Però què ocorre amb les persones que ja estan inscrites i que desitgen adaptar-se el nom al català?

   La nova modificació de l'art. 54 de la Llei del Registre Civil, feta darrerament per la Llei 40/1999, de 5 de novembre estableix que:

   A petició de l'interessat o del seu representant legal, l'encarregat del Registre li ha de substituir el nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles.

   I el Reial Decret 193/2000 d'11 de febrer, que modifica alguns articles del Reglament del Registre Civil afirma que:

   Art. 192: La substitució del nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles requerirà, si no fos notori, que s'acredite pels mitjans oportuns aquesta equivalència i la grafia correcta del nom sol·licitat.

   En principi no hi ha d'haver cap problema, però si n'hi ha en algun nom estrany o algun registrador posa impediments, es pot demanar un informe a la Secció d'Onomàstica de la DGPL.
   
   

3. Com canviar-se el nom per un altre de diferent

   El mer desig de tenir un nom amb què ens sentim còmodes i identificats no és argument suficient des d'un punt de vista legal perquè se'ns admeta el canvi. Cal demostrar que en la nostra vida quotidiana som realment coneguts amb aqueix nom a què aspirem i que volem regularitzar la situació de discrepància entre el nostre nom oficial i el que la gent i nosaltres mateixos ens donem de fet (art. 209.4 Reglament Registre Civil).

   Per això, haurem d'aportar una sèrie de documents que acrediten l'ús normal del nom que volem adquirir: adreces de subscripcions, certificats diversos, targetes de crèdit o de viatge, receptes mèdiques, articles, llibres o obres artístiques de què siguem autors, etc.

   Una vegada que disposem de cinc o sis exemplars d'aquest tipus de documents, podrem demanar el canvi de nom al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la nostra partida de naixement.

b) Normalització dels cognoms amb grafies dialectals o/i castellanitzades

Juntament amb el nom, també podem anostrar-nos els cognoms de diverses maneres: regularitzant-nos la forma, si no respon a la norma ortogràfica catalana; lligant els dos cognoms mitjançant una i copulativa; traduint-los, si provenen d'altres llengües; fixant-los segons l'ordenació matern (primer) i patern (segon), etc. De tot això, en parlem a continuació.

La primera cosa en què cal insistir és que hem de vèncer el prejudici segons el qual la forma actual dels cognoms és sagrada i inalterable, perquè, com demostrarem, aquesta convicció no té cap fonament històric, jurídic ni social.

En primer lloc, molts dels nostres cognoms han estat deformats per interferències d'altres llengües (espanyol, francès), per grafies dialectals o, sovint, per les dues coses alhora. Això fa que induesquen pronunciacions errònies o que desfiguren als nostres ulls el seu significat originari i, fins i tot, la seua condició de llinatges catalans. Per exemple: qui reconeix (i, doncs, pronuncia com cal) en les formes Puchades o Puchadas, espanyolitzades, o Poujades, francesitzada, el català Pujades? Quina pronúncia imposen als parlants de català occidental grafies com Carreras o Farré? Els reconeixen com a propis, com sí que els reconeixerien en la forma Carreres o Ferrer?

En segon lloc hi ha el fet que les errades en l'escriptura dels cognoms es fixen a la fi del segle passat, quan es regularitza la inscripció en els registres civils, ocupats per funcionaris castellans o castellanitzats (o francesos o francesitzats, segons l'estat) i normalment analfabets en català. Seria, per tant, un greu error donar validesa a un procediment viciat des del principi, per la simple raó que ja està fet i que es considera inamovible.

Finalment, hem d'afegir que la legislació espanyola ja preveia (article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil) la normalització del cognoms. Ara però, amb les modificacions de la Llei i del Reglament del Registre Civil és més senzill. Mirem-ho:

Art. 55 LRC (darrer apartat): L'encarregat del Registre, a petició de l'interessat o del seu representant legal, ha de procedir a regularitzar ortogràficament els cognoms quan la forma inscrita en el Registre no s'adeqüi a la gramatical i a la fonètica de la llengua espanyola corresponent.

Art. 198 RRC: El mateix règim (o siga, la simple declaració davant l'encarregat del Registre) regeix per a la regularització ortogràfica dels cognoms per adequar-los a la gramàtica i la fonètica de la llengua espanyola corresponent. Quan no fos un fet notori, haurà d'acreditar-se pels mitjans oportuns que el cognom pertany a una llengua vernacla i la seua grafia exacta en aquest idioma.

Com hem dit per als noms, en principi no hi ha d'haver cap problema, però si n'hi ha en algun cognom estrany, o algun registrador posa impediments, es pot demanar un informe a la Secció d'Onomàstica de la DGPL.

c) Inserció de la i copulativa entre cognoms

En onomàstica catalana ha esdevingut tradició d'intercalar entre els dos cognoms una i copulativa, segons la fórmula Rovira i Virgili. Això, però, igual com passava amb els noms catalans, estava prohibit per la legislació espanyola. Després d'una sèrie de recursos contra el Ministeri de Justícia espanyol s'han aconseguit pronunciaments favorables a aquest ús des de la mateixa Direcció General dels Registres i del Notariat (Resolució de 20 d'octubre de 1987), del Tribunal Suprem (Sentència de 26 de gener de 1993) i del Tribunal Constitucional (Interlocutòria de 25 d'octubre de 1993) i ara està inclòs també en la Llei de Política Lingüística de Catalunya. És, per tant, legalment possible de lligar els dos cognoms amb una i copulativa, i així caldrà que ho exigim en qualsevol document que se'ns expedesca (document d'identitat, passaport, permís de conducció, número d'identificació fiscal (NIF), cartilla de la Seguretat Social, llibre de família, carnets d'universitats o instituts, qualsevol tipus de targetes, etc.

d) Adaptació i traducció al català de cognoms no catalans

Més amunt al·ludíem a l'article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil, com el text legal que permetia la regularització de cognoms segons la forma catalana actual. Més encara: el text fa referència expressa a la possibilitat de "traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles", entre les quals, segons la terminologia constitucional espanyola, cal entendre el català. El paràgraf de l'article citat diu literalment:

Els canvis [de noms i cognoms] poden consistir en segregació de paraules, agregació, transposició o supressió de lletres o accents, supressió d'articles o partícules, traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles, i en substitució, anteposició o agregació d'altres noms o cognoms o part de cognoms o altres d'anàlegs, dins els límits legals.

És així que, podem, si ho desitgem, adaptar-nos gràficament, fonèticament i fins i tot traduir-nos llinatges d'origen no català. Per a això, es requereix un expedient previ del jutge encarregat del Registre Civil.

e) Ordre dels cognoms

Cal recordar que actualment hi ha la possibilitat de triar l'ordre dels cognoms que s'atorguen a un nadó a l'hora de la inscripció en el Registre Civil. És a dir, podrà figurar en primer lloc tant el cognom de la mare com el del pare, simplement amb la necessitat que la resta de fills d'aquesta parella hauran de portar els cognoms en el mateix ordre.

Art. 109 CC: Si la filiació està determinada per les dues línies, el pare i la mare, de comú acord, poden decidir l'ordre de transmissió dels seu primer cognom respectiu, abans de la inscripció registral. Si no exercita aquesta opció, regeix el que disposa la Llei.
L'ordre de cognoms inscrits per al fill més gran regeix en les inscripcions de naixements posteriors dels seus germans del mateix vincle.

A més, el RD 193/2000 que modifica el RRC estableix en la disposició transitòria que:

Si al moment d'entrar en vigor la Llei 40/1999, de 5 de novembre, els pares tinguessen fills menors d'edat d'un mateix vincle podran, de comú acord, decidir l'anteposició del cognom matern per a tots els germans. Si aquests fills menors d'edat haguessen complert els dotze anys, l'alteració de l'ordre dels seus cognoms requerirà la seua audiència i l'aprovació en expedient registral de la competència del Ministeri de Justícia.

Així mateix, el CC i ja també la LRC preveuen que els fills, en assolir la majoria d'edat poden sol·licitar que s'altere l'ordre dels seus cognoms.

Art 109 CC: El fill en arribar a la majoria d'edat, pot sol·licitar que s'alteri l'ordre dels cognoms.

Art. 55 LRC: Assolida la majoria d'edat, es pot sol·licitar l'alteració de l'ordre dels cognoms.

El procediment per fer-ho és la simple declaració davant l'encarregat del Registre Civil. Així ho afirma l'art. 198 del RRG:

La inversió de cognoms dels majors d'edat podrà formalitzar-se mitjançant simple declaració davant l'encarregat del Registre Civil del domicili i no té efecte mentre no s'inscriga.

Hem de deixar ben clara una qüestió que atemoreix molta gent i que dificulta el procés de normalització lingüística en tot allò referent als noms i als cognoms. Que ens catalanitzem el nom o que ens el canviem, o que regularitzem grafies dels cognoms, en la mesura que ho fem d'acord amb el Registre Civil, no origina cap problema a l'hora del reconeixement de la identitat personal.

Per la mateixa raó, no pot afectar tampoc documents redactats amb anterioritat, siguen aquests públics (com escriptures públiques de propietats, comptes corrents o d'estalvi, cotitzacions a la SS, etc) o privats (contractes de compravenda, de lloguer, d'assegurances, etc). Ni molt menys pot originar problemes de reconeixement de parentiu, encara que, quant a la forma, hàgem passat a tenir cognoms lleugerament diferents de la dels nostres parents: res de tot això no interfereix a l'hora de la successió -herència- o de donacions entre pares i fills, etc.