Autora del Missatge: Samiha AYOUB, Egipte. Actriu egípcia

A tots els meus amics els artistes de teatre de tot el món,

Us escric aquest missatge en el Dia Mundial del Teatre, i per més que em senta molt feliç per estar parlant amb vosaltres, cada fibra del meu ésser tremola davall el pes que patim tots —els artistes teatrals i els no teatrals— de les pressions demolidores i els sentiments encontrats enmig de l’estat actual del món. La  inestabilitat és un resultat directe del que està passant en el nostre món hui dia en termes de conflictes, guerres i desastres naturals, que han tingut efectes devastadors no només en el nostre món material, sinó també en el nostre món espiritual i en la nostra pau psicològica.

Us parle hui mentre tinc la sensació que el món sencer s’ha convertit en illes aïllades, o en vaixells que fugen d’un horitzó ple de boira, cadascun d’ells desplegant les veles i navegant sense guia, sense veure res en l’horitzó que els guia i, a pesar d’això, continuen navegant, esperant arribar a un port segur que els done recer després de la seua llarga travessia enmig d’un mar embravit.

El nostre món no ha estat tan estretament connectat entre si com ho està hui, però, al mateix temps, mai ha estat més dissonant i hem estat més allunyats els uns dels altre que hui. Heus ací la dramàtica paradoxa que ens imposa el món contemporani. A pesar del que tots estem presenciant quant a la convergència en la circulació de notícies i comunicacions modernes que ha trencat totes les barreres de les fronteres geogràfiques, els conflictes i tensions que viu el món han ultrapassat els límits de la percepció lògica i han creat, enmig d’aquesta aparent convergència, una divergència fonamental que ens allunya de la vertadera essència de la humanitat en la seua forma més simple.

El teatre, en la seua essència original, és un acte purament humà basat en la vertadera essència de la humanitat, que és la vida. En paraules del gran pioner Konstantin Stanislavsky: «No entres mai al teatre amb fang als peus. Deixa la pols i la brutícia fora. Deixa les teues preocupacions, disputes, petites dificultats amb la teua roba exterior —totes les coses que arruïnen la teua vida i desvien l’atenció del teu art— a la porta». Quan pugem a l’escenari, hi pugem amb una sola vida dins de nosaltres per a  un ésser humà, però aquesta vida té una gran capacitat de dividir-se i reproduir-se per a convertir-se en moltes vides que transmetem en aquest món perquè cobre vida, florisca i escampe la seua fragància als altres.

El que fem en el món del teatre com a dramaturgs, directors, actors, escenògrafs, poetes, músics, coreògrafs i tècnics, tots nosaltres sense excepció, és un acte de creació de vida que no existia abans de pujar a l’escenari. Aquesta vida mereix una mà afectuosa que la sostinga, un pit amorós que l’abrace, un cor bondadós que la simpatitze i  una ment sòbria que li proporcione les raons que necessita per a continuar i sobreviure.

No exagere quan dic que el que fem a l’escenari és l’acte de la vida mateixa i la generem del no-res com una brasa ardent que espurneja en l’obscuritat, il·luminant la foscor de la nit i escalfant la seua fredor.  Nosaltres som els que donem a la vida la seua esplendor. Som els que l’encarnem. Som els qui el fem vibrant i significatiu. I som nosaltres els qui donem raons per a entendre’l. Som els que fem servir la llum de l’art per a enfrontar la foscor de la ignorància i l’extremisme. Som els que abracem la doctrina de la vida perquè la vida es propague en aquest món. Per a això hi posem el nostre esforç, temps, suor, llàgrimes, sang i nervis, tot el que hem de fer per a aconseguir aquest noble missatge, defensant els valors de la veritat, el bé i la bellesa, i creient vertaderament que la vida mereix ser viscuda.

Us parle hui, no només per a parlar, o fins i tot per a celebrar el pare de totes les arts, el «teatre», en el seu dia mundial. Més prompte, us convide a estar junts, tots nosaltres, de la mà i muscle a muscle, per a cridar ben fort, com estem acostumats a fer en els escenaris dels teatres, i deixar que  les nostres paraules s’enlairen per a desvetllar la consciència del món sencer, per a buscar en nosaltres l’essència perduda de l’home. L’home lliure, tolerant, amorós, simpàtic, gentil i comprensiu. I permetre’ls rebutjar aquesta imatge vil de brutalitat, de racisme, de conflictes sagnants, de pensament unilateral i d’extremisme. L’home ha caminat sobre aquesta terra i davall d’aquest cel durant milers d’anys, i continuarà caminant. Per això, trau-li els seus peus del fangar de les guerres i dels cruents conflictes i convida’l a deixar-los a la porta de l’escenari. Potser la nostra humanitat, que s’ha entenebrit en el dubte, torne a convertir-se en una certesa categòrica que ens faça a tots vertaderament aptes per a sentir-nos orgullosos de ser humans i de ser tots germans de la humanitat.

Aquesta és la nostra missió, nosaltres dramaturgs, els portadors de la torxa de la  il·lustració, des de la primera aparició del primer actor en el primer escenari, estar al davant per a enfrontar tot el que és lleig, sagnant i inhumà. Ho confrontem amb tot el que és bell, pur i humà. Nosaltres, i ningú més, tenim la capacitat de difondre la vida. Propaguem-nos junts pel bé d’un món i d’una humanitat.

Samiha Ayoub