Tauno Kekäle, rector de la Universitat de Ciències Aplicades de Vaasa (Finlàndia), va visitar la Universitat Jaume I per a participar en un seminari sobre Work Based Learning en el qual va explicar les estratègies que s'apliquen en la seua institució per a millorar els plans d'estudi i desenvolupar competències professionals adaptades a l'entorn laboral.

Quina és l'estructura dels estudis universitaris a Finlàndia?

Tenim dues estructures diferents. Els graus de les universitats estatals són de tres anys mentre que els de les universitats de ciències aplicades són de quatre. Les estatals són més teòriques i les de ciències aplicades inclouen la metodologia del Work Based Learning. Respecte als màsters, en les estatals són de dos anys i en les de ciències aplicades d'un any i mig.

Quins avantatges o desavantatges creu que tenen aquests models?

L'únic problema que veig és que els estudiants dels graus que no són pràctics no aconsegueixen treball perquè solament saben teoria i, per aquest motiu, tots ells cursen el màster. Per tant, al final no són tres anys sinó sempre cinc. Per contra, la major part dels estudiants de les universitats de ciències aplicades comencen la seua marxa laboral després del grau perquè tenen les habilitats pràctiques que es necessiten en les companyies.

Quines estratègies de Work Based Learning s'apliquen en els plans d'estudi de la seua universitat per a millorar l’ocupabilitat dels seus estudiants?

Actualment, el nostre objectiu és que els estudiants comprenguen el contingut acadèmic i científic de la titulació a través de la implementació de projectes reals en empreses. Ara estem planificant com canviar el pla d'estudis per a definir des del principi, juntament amb les principals empreses de la zona, uns continguts que facen èmfasis en les habilitats que es requereixen en el mercat laboral i ometre alguns dels temes que són solament teòrics.

És efectiu aquest tipus de plantejament?

Al voltant del 97% dels nostres estudiants aconsegueixen treball en el període d'un any després de la graduació. Creiem que aconsegueixen millors treballs i que estan més preparats per al que es requereix en el mercat laboral. Potser no és tan adequat per a realitzar estudis de doctorat, però aquests estudiants han de cursar un màster on poden aprendre les metodologies que es requereixen. A més, per cada 100 estudiants podem fer-nos una idea de quants seran professors d'universitat que necessiten un doctorat i quants seran contractats en un altre lloc on es necessita tenir habilitats pràctiques. Pensem que és el camí correcte.

Com es realitza la col·laboració entre la universitat i les empreses?

Tenim tres nivells. El més senzill consisteix en què en algunes assignatures els estudiants aborden problemes proposats per les empreses, els resolen en classe i els presenten a la companyia. Normalment són grups de 25 o 30 estudiants que resolen un problema, en un mes o dos aproximadament, així que el cap de l'empresa pot arribar a obtenir entre cinc i set solucions proposades.

Després tenim un segon nivell on els problemes són majors, normalment vénen de grans empreses o grups d'empreses que volen dur a terme un projecte més seriós. El professor i el gerent de l'empresa sol·liciten finançament al govern i aquest projecte el duen a terme dos o tres estudiants amb talent. Aquests estudiants reben una compensació econòmica per part de l'empresa i els 15 crèdits corresponents a l'assignatura denominada «Projecte de treball». La resta d'estudiants cursen una altra classe mentre que aquests estudiants demostren les seues competències amb el projecte.

El tercer nivell és la tesi final. No tenim pràcticament tesis teòriques, ni tan sols en el nivell de grau. Un 90% dels estudiants van a una empresa i demanen un problema sobre el qual implementar la teoria; escriuen la tesi, mostren la solució a l'empresa i així obtenen el diploma.

Aquests són els tres nivells de dificultat corresponents al segon, tercer i quart any. El primer any sí que es basa més en les típiques classes magistrals.

Quines són les principals diferències entre el model espanyol i el finlandès?

La diferència és que ací a Espanya ningú ha pensat en aquest plantejament del Work Based Learning. En el seminari hem debatut sobre com seria possible implementar aquests projectes en empreses o tesis finals en les universitats espanyoles. No és impossible però requereix un canvi de mentalitat.

D'altra banda, crec que en les universitats espanyoles s'insisteix massa en publicar. Pel que fa a la qualitat de la ciència, pense que el nostre plantejament d'entendre com funciona la teoria en la vida real és tan important com la recerca d'alt nivell així que si jo fóra el ministre d'educació a Espanya reduiria la importància de les publicacions i posaria més atenció en la societat.

Quina és la clau de l'èxit del model educacional de Finlàndia?

Hi ha vàries. El primer motiu pel qual obtenim bons resultats en l'informe Pisa és perquè som completament iguals. S'atén als estudiants de manera que tots obtinguen el mateix nivell. No tenim el nivell més alt però sí la mitjana més alta.

La segona clau és probablement que ningú pot fer classe si no té un màster, tret de les guarderies. Així, els professors tenen capacitats suficients per a teoritzar i provar diferents enfocaments i decidir amb quin s'obté un millor aprenentatge. A més, el professorat té un bon sou a Finlàndia i és apreciat per la societat, són professionals i potser per aquesta raó tracten de superar-se en el seu treball.

Finalment, una altra de les claus, especialment en els nivells universitaris, és la competència de l'anglès. Bàsicament tothom sap el suficient anglès com per a poder llegir publicacions internacionals, revistes, llibres, etc. Aquesta és una de les principals diferències amb el sistema d'Espanya en el qual quasi tot s'ensenya en espanyol. Nosaltres podem copiar les millors idees de qualsevol que escriga alguna cosa en anglès en el món mentre que en el sistema espanyol cada avanç arriba en la següent generació.