González Tornel: «Perquè una imatge arribe a convertir-se en icona ha de tenir presència i carisma» El professor d'Història de l'Art de l'UJI ha reflexionat sobre el valor que s'atorga a les imatges sagrades més enllà del seu valor com a obra d'art

18/07/2019 | SCP
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

Pablo González Tornel, professor d'Història de l'Art de la Universitat Jaume I, ha reflexionat sobre el valor que s'atorga a les imatges sagrades més enllà del seu valor com a obra d'art, que es converteixen fins i tot en imatges vivents o quasi éssers vius, en el curs «Art, ciència i màgia. La imatge entre el mite i el coneixement» dins de la Universitat d’Estiu de l'UJI. D'aquesta manera, ha intentat respondre a la pregunta de si el cristianisme és un culte idolàtric.

González Tornel ha començat la seua intervenció explicant que el cristianisme, o catolicisme més tard, és un culte icònic des de l'antiguitat perquè té una sèrie de principis que justifiquen la utilització d'imatges. En aquest sentit, ha assenyalat que Déu ja s'estableix com a legitimador de la creació d'imatges pel fet que crea l'home a imatge i semblança seua. Així mateix, també ha posat com a exemple el sagrament de l'Eucaristia, que actualitza aqueixa idea de materialització de la divinitat.

En aquesta línia, el professor d'Història de l'Art de l'UJI ha apuntat com la jerarquia de l'església també es pronuncia entorn del valor icònic en el Concili de Nicea i en el Concili de Trento, en els quals es defineix no solament el concepte d'imatge sagrada com una representació sinó també la relació dels fidels amb la imatge, a la qual cal mostrar respecte però no adorar.

No obstant això, González Tornel ha assenyalat que, a pesar que es reclama aquest ús racional de les imatges per part de l'església en tots dos concilis, la realitat és diferent. «Els devots tenen una relació amb les imatges que excedeix els límits d'aqueixa racionalitat», ha afirmat. Així, el professor ha explicat que aquesta relació no ocorre amb qualsevol imatge sinó que sol ocórrer amb les icones, als quals se'ls confereixen fins i tot qualitats d'éssers vius. 

«Perquè una imatge arribe a convertir-se en icona ha de tindre presència i carisma», ha apuntat González Tornel. Per a això, segons ha explicat el professor, són necessàries una sèrie d'atributs com l'origen prodigiós; una història que vincule l'obra al moment real o a una visió de la divinitat que li conferisca aqueixa presència real, i l'activació de la imatge, és a dir, processos d'emmarcament o consagració per a dotar-la de major visibilitat.

Per a finalitzar, González Tornel ha destacat com a partir d'aquests processos «la imatge deixa de ser una representació per a tornar-se un ésser viu que actua sobre els fidels a través del miracle. Es produeix una fusió entre imatge i arquetip» i ha subratllat el nivell de relació al qual poden arribar els cristians amb les seues imatges sagrades, el caràcter màgic que a vegades se'ls atorga i com d’idolàtrica que pot ser a vegades la litúrgia del culte cristià.

Fotografies

Vídeo: (HD) Déus i ídols. La imatge religiosa més enllà de l’obra d’art

Informació proporcionada per: Servei de Comunicació i Publicacions