L'exrector de la Universitat Politècnica de València i vicepresident executiu de la CRUE, Juan Juliá, ha assegurat que «les universitats som l'únic agent que ha augmentat la seua inversió en R+D» durant els últims anys i ha destacat que això ha estat possible, malgrat la reducció del finançament públic, perquè «hem prioritzat en l'important, en la generació de ciència i recerca». Això, en la seua opinió, legitima les universitats perquè puguen demanar al nou Govern un nou marc de finançament que les ajude a continuar amb les seues tasques de recerca, innovació i desenvolupament.
Juliá ha sigut el moderador de la taula-debat que sobre «La dualitat Nord-Sud» han mantingut en l'última jornada del curs «Els mals de l'Europa social: buscant solucions» Rafael Puyol, exrector de la Universitat Complutense de Madrid (UCM); Jordi Garcés, director de l'Institut de Recerca de Polítiques de Benestar Social de la Universitat de València, i Ignacio Molina, investigador principal del Reial Institut Elcano.
Rafael Puyol ha assegurat que «no existeix una política migratòria comuna europea», malgrat comptar amb una capacitat d'absorció suficient per a integrar la immigració que arriba «encara que això no significa que no es produïsquen problemes». Segons les dades oferides per Puyol, aquest col·lectiu és precisament qui afavoreix el creixement poblacional d'una Europa envellida, en la qual més del 18% de la ciutadania és major de 65 anys.
Durant la seua intervenció sobre «Demografia i migracions a Europa», l'exrector de la UCM ha indicat que un dels majors reptes als quals s'enfronta el continent és el pagament de les despeses sanitàries, perquè les estadístiques indiquen que la població major de 60 anys necessita el doble de productes sanitaris que la mitjana de la població activa i que la xifra es quadruplica en el cas de les persones majors de 80 anys.
El professor ha establert tres zones amb característiques pròpies dins de la Unió Europea: els països del Nord (Suècia, Noruega, Dinamarca, Alemanya, Gran Bretanya, etc.); els mediterranis (Espanya, Portugal, França, Itàlia, etc.) i els de l'Est (Romania, Polònia, República Txeca, etc.). Dues de les característiques diferenciadores de l'Est serien la no renovació de generacions (es necessiten 2,1 fills per a renovar la generació anterior) i el menor percentatge d'esperança de vida, que se situa més alt en la zona mediterrània. Els països del nord compten amb la taxa més alta de població estrangera i és on el major nombre de sol·licituds d'asil s'aproven, un problema, el de l'asil, que ha equiparat a la migració produïda per les dues guerres mundials, o en el cas d'Espanya, a la Guerra Civil.
Per a Jordi Garcés, «el model de benestar ha reduït les desigualtats i ha millorat la situació de pobresa», oferint estabilitat en promoure la dignitat humana, enfront d'altres models com l'americà. En la seua opinió, un dels reptes als quals s'enfronten els països europeus és l'augment de la dependència, que provocarà que el 2025 el percentatge de persones actives enfront de les dependents siga de 2/1, quan actualment el percentatge és de 6/1.
Una de les seues propostes per a alleujar la caiguda d'ingressos fiscals o l'augment del deute públic que implica el descens de la població activa en comparació amb la població depenent es basa en la disminució de la despesa social i sanitària amb la creació d'un dossier que conjumine els serveis socials i sanitaris amb el propòsit d'aconseguir una eficàcia de prestacions que permeta l'estalvi del 25% de la despesa en aquestes prestacions. Altres mesures serien l'incentiu de la natalitat i l'adequada integració de les persones immigrants.
En l'àmbit de l'educació, el director de l'Institut de Recerca de Polítiques de Benestar Social de la Universitat de València ha assegurat que és necessari «un pacte d'estat per l'educació que garantisca la inserció laboral». També seria necessari, en la seua opinió, millorar l'oferta perquè les mares amb nens menors de 3 anys pugueren compaginar el seu treball, fomentar l'escolarització de la formació professional i augmentar la resiliència laboral dels treballadors i treballadores per a adaptar-se a un mercat laboral en constant canvi, mitjançant programes d'aprenentatge al llarg de la vida des de les administracions públiques, empreses o institucions locals i autonòmiques.
Garcés ha assegurat que la «bomba de rellotgeria» de les actuals polítiques de benestar està en l'ocupació, en la desil·lusió d'aquest sector de la població entre 20 i 40 anys que, malgrat comptar amb una gran formació, no troba una ocupació. Entre les seues propostes en aquest àmbit està la de convertir Espanya en la Miami del Mediterrani, amb serveis sanitaris per a la població nòrdica que vol venir fins ací; una major captació de recursos de la Unió Europea i el foment de l'R+D+i des de les pimes.
L'única mancança del sector sanitari espanyol, que ha qualificat d'excepcional, seria la planificació de la qualitat de vida i mort de les persones majors, que podria millorar-se mitjançant programes de turisme social i incloent-hi l'especialitat geriàtrica en l'atenció primària. En canvi, pel que fa al sistema de pensions, seria necessari augmentar la provisió i establir un sistema de pensions complementari en l'àmbit privat o empresarial. Finalment, en l'àmbit de la pobresa i l'exclusió, Garcés ha indicat que és necessari trencar el cicle de pobresa heretada i una major coordinació de les administracions públiques.
En l'última intervenció de la taula debat, Ignacio Molina ha explicat les últimes enquestes sobre la implicació de la ciutadania en el projecte europeu. L'investigador principal del Reial Institut Elcano ha assegurat que existeix un recés en la percepció dels beneficis de la Unió, sobretot en les zones mediterrànies, a causa de les polítiques aplicades durant l'última dècada.
«Ha augmentat el sentiment de cinisme respecte al projecte europeu», ha indicat, fet que ha afavorit el populisme, especialment des de l'esquerra, però sense oblidar un corrent més xenòfob des de la dreta. Encara que la confiança en el projecte comú ha disminuït, «és més baixa la confiança en les institucions nacionals». No obstant això, aquesta baixada de confiança no significa, en la seua opinió, el desig d'abandonar la Unió Europea, com ha ocorregut amb Gran Bretanya, sinó de canviar la forma de fer les coses. «El Sud ha deixat de ser un europeista ingenu: encara que seguim volent una Europa millor, no volem qualsevol Europa», ha conclòs.