El 4 de juny de 2014 es va celebrar el 750è aniversari de la implantació del valencià com a llengua oficial als tribunals de justícia de l'antic Regne de València, per manament del rei Jaume I, tal com ha recordat el professor d'Història del Dret i de les Institucions de la Universitat Jaume I, Vicent García Edo, que també ha explicat que des de 1264 fins a 1707 el valencià va tindre un important protagonisme com a llengua oficial.
El document en qüestió parla realment de la implantació del romanç, paraula que tenia sentit per a totes les llengües derivades del llatí, el que significa que en romanç valencià s'escriurien els llibres del justícia dels pobles de l'antic Regne que eren de parla valenciana, i en romanç castellà-aragonès ho farien als pobles que eren d'eixa parla, també present al Regne de València des del segle XIII.
El document va ser atorgat pel rei Jaume I estant a la vil·la de Calatayud el 4 de juny de 1264, i va tenir un compliment immediat, ja que tot i que s'han conservat molts pocs testimonis d'època, l'existència del llibre de les justícies d'Alcoi de 1263-65 ja demostra que la disposició reial es va portar a la pràctica. D'uns quinze anys després són els primers llibres de les justícies de València escrits en valencià i de 1286 el llibre de la justícia de Sogorb, escrit en castellà-aragonès.
García Edo ha explicat que el fet que el rei ordenara l'ús del romanç tenia encara una altra intencionalitat: la de fer més comprensible el text dels processos, ja que la llengua llatina era patrimoni d'uns pocs, que n'abusaven en benefici propi; i al mateix temps fugir de les al·legacions en llatí que també usaven els juristes, prenent com a referència les antigues lleis romanes, molt pròpies de l'època, el que feia que molts jutges tingueren dificultats a l'hora d'impartir justícia, a causa de la complexitat de les normes al·legades.
Per tal d'evitar els abusos dels advocats i altres juristes, en 1260-61 Jaume I ja havia fet traduir els Furs de València del llatí al romanç, fent-los més comprensibles per a un públic un poc més extens, però tot i aquests intents, «els (mals) costums dels juristes acabarien en molt poc de temps apoderant-se del món del dret i fent-lo seu pels segles dels segles», conclou García Edo.