«No hi ha universitats globalment excel·lents a Espanya». Així ho va afirmar José Adolfo de Azcárraga, catedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València i membre de la comissió d'experts que ha elaborat l'informe de propostes per a la reforma i millora de la qualitat i eficiència del sistema universitari espanyol, en la conferència de clausura de la IV Jornada Nacional sobre Estudis Universitaris celebrada el 8 i 9 de juliol a la Universitat Jaume I.

Segons el catedràtic, les universitats espanyoles no són dolentes, però no són tan bones com podríen ser, i cal saber reconèixer aqueixa qualitat insuficient. «Sí que hi ha a Espanya centres, instituts i departaments excel·lents, però la falta d'universitats d'excel·lència és indiscutible», va apuntar. Segons De Azcárraga, hi ha poca esperança per al sistema universitari español (SUE) atesa la desmesurada reacció contra l'informe i les contínues desqualificacions que ha patit aquest. «Hi ha por a conèixer la veritat», va assenyalar sobre aquest tema. «Seria necessari que els partits majoritaris arriben a un acord de mínims i obliguen les universitats a ser millors, però no poden ser totes excel·lents, ja que aqueixa pretensió és la recepta perfecta per a no fer res. "El millor" és enemic del que és bo», va afirmar.

Com a aspectes susceptibles de millora, De Azcárraga va posar de manifest alguns dels principals punts que apareixen en l'informe. En primer lloc, la innecessària duplicació de centres i ensenyaments, així com la falta d'especialització de les diferents universitats com a conseqüència de la «bombolla acadèmica», que era «perfectament previsible». Com a segona millora, va al·ludir al sistema de selecció del personal docent i investigador, va qualificar de «pervers» i de «desgràcia per a la universitat espanyola» el barem de l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i l'Acreditació (ANECA) i i va fer una crítica a l'actual «endogàmia universitària». Així mateix, va subratllar el deficient ús de l'autonomia universitària i el desviament de serveis públics. Finalment, el catedràtic va posar l'accent en la que considera una de les principals causes de la falta de qualitat: l'escàs finançament i la incapacitat de les universitats espanyoles per a generar recursos propis.

Pel que fa a aquestes millores, De Azcárraga va postular tres tesis. D'una banda, va assenyalar que el molt escàs finançament de les universitats i de la recerca és un gravíssim problema, però no és l'únic, i no ha de servir de coartada per a no corregir moltes de les actuals ineficiències del SUE. «Es pot fer molt sense gastar un euro addicional», va afirmar. Així mateix, va apuntar que la universitat espanyola necessita reformes estructurals profundes tant en el sistema de govern com en els estudis, internacionalització o rendició de comptes, així com una disminució de la «descomunal burocràcia». Però per a aplicar aquestes millores, és necessari canviar de mentalitat i recordar que la universitat està més al servei de la societat i menys de si mateixa, segons va assenyalar.

Finalment, De Azcárraga va presentar algunes de les propostes de l'informe, com ara l'avaluació absolutament externa del SUE; la racionalització de centres, estudis i títols; mesures contra l'endogàmia en la selecció del PDI i incentius als departaments amb millor personal, així com un menor nombre d'òrgans de govern, entre moltes altres mesures.

Per a concloure, i davant les nombroses crítiques que ha rebut l'informe, el catedràtic va convidar tots els assistents a llegir el text complet original per a no quedar-se amb «informació de segona mà».