Atendre les seues necessitats bàsiques, avaluar adequadament, detectar les persones vulnerables i realitzar tractaments curts amb objectius concrets per a no estigmatitzar les víctimes dels desastres. Aquestes van ser les premisses bàsiques que va exposar Enrique Echeburua, catedràtic de Psicologia Clínica de la Universitat del País Basc, fundador de l'Institut Basc de Criminologia i president de la Societat Basca de Victimología, durant la primera jornada del curs d'estiu de la Universitat Jaume I "Emergències i desastres: com s'ha d'intervenir amb les víctimes des de la psicologia positiva", que es desenvoluparà fins divendres que ve a l'hotel Orange de Benicàssim.

Durant la seua ponència "Intervenció en crisi en víctimes de desastres: quan, com i per a què?", el catedràtic basc es va mostrar particularment crític amb el denominat 'debriefing', tècnica psicològica consistent en una teràpia de grup en les primeres hores després del succés, durant la intervenció en plena crisi. "No s'han obtingut resultats positius i fins i tot poden tenir conseqüències negatives; hi ha persones que necessiten teràpies i la majoria no les necessiten, per la qual cosa no es pot 'psicopatologizar' a les víctimes", va argumentar.

Així, Echeburua va explicar que el més important en l'atenció a les víctimes quan el desastre està encara recent és cobrir les seues necessitats bàsiques, comentar allò que ha ocorregut amb els amics i familiars com a alleujament emocional i derivar a les víctimes vulnerables a un tractament específic. "D'aquesta manera es pot impedir la cronificació de les víctimes, però també evitar que revisquen el trauma i estigmatitzar la víctima com a malalt", va assenyalar, per a afegir: "perquè hi ha persones introvertides que no necessiten explicar els seus sentiments sobre el trauma per a poder superar-lo".

Això sí, el ponent, autor de nombrosos llibres especialitzats i de divulgació sobre violència en l'àmbit familiar, alcoholisme, fòbia social i victimologia, va voler deixar clar que "hi ha danys psicològics objectivables que són sensibles al tractament terapèutic, com el trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT), l'ansietat, la depressió o la inadaptació, per als que es deuen aplicar protocols d'actuació amb experiència clínica, i que han de seguir principis bàsics com millorar el malestar emocional o ajudar en el procés de curació natural, que és la tendència general en la majoria dels casos".
Encara que va incidir que "no es pot caure en el determinisme perquè, davant successos igualment greus, a Espanya tenim experiència clínica recent en casos de terrorisme en què hi ha persones que queden traumatitzades per a tota la vida i altres que ho superen de forma molt positiva". Així, el dany psicològic en les víctimes pot venir derivat de la vulnerabilitat psicològica i biològica o d'un insuficient suport familiar i social, però també de "estratègies de tractament inadequades".

Echeburua va desglossar les tipologies de "estressants", des de desastres naturals fins accidents, assenyalant com les més greus i complexes d'abordar les agressions humanes: atemptats terroristes, segrestos, tortures, violacions o violència de gènere. "Les estratègies de resignació són més fàcils d'establir quan són desastres naturals o accidents de trànsit, però quan és una acció humana és més greu, perquè generen odi i rebuig i les teràpies a aplicar són més complexes".

El catedràtic basc va mostrar una taula amb les taxes de prevalença del trastorn d'estrès postraumàtic en diferents grups de víctimes. Així, les persones que pateixen agressions sexuals són les més susceptibles de patir un TEPT, amb un 57%, seguides de les víctimes de maltractament domèstic (54%) i de terrorisme (50%).

Echeburua, amb una dilatada experiència clínica en víctimes del terrorisme d'ETA, va subratllar les excepcions de l'empresari Emiliano Revilla qui, després d'haver sigut segrestat per la banda criminal, es va reposar del trauma refugiant-se en el seu treball o de l'enteresa de la recentment alliberada Íngrid Betancourt, com "cant a la condició humana, als ressorts i fortalesa que tenen les persones per a sobreposar-se a una situació tan traumàtica contra el que seria predicible".

El catedràtic de Psicologia Clínica va analitzar les lesions psíquiques més freqüents en les víctimes de desastres, com el propi trastorn d'estrès postraumàtic (reviure records involuntàriament, patir alteracions de la memòria, mostrar anestèsia emocional), depressió, conductes compulsives o inadaptació a la vida quotidiana. "Per exemple, a una víctima dels atemptats de l'11-M l'olor de carn guisada d'un restaurant li produïa taquicàrdies i tot tipus d'alteracions perquè ho associava a l'olor de mort fins que va ser rescatat d'un dels trens; o també el so d'un mòbil", va explicar.
També va subratllar la diferència entre el que va denominar "trastorn d'estrès agut" propi dels primers dies i setmanes després del desastre i el TEPT, "que cal diagnosticar-lo un mes després del succés perquè les reaccions durant els primers dies són normals davant una situació anormal", i ho va dividir en trastorn postraumàtic agut, crònic o d'inici demorat. Al seu parer, aquesta última variant, "és la més intrigant i menys estudiada, ja que s'han trobat casos que s'han diagnosticat fins a 12 anys després del que ocorre", com en el cas d'excombatents de la guerra del Vietnam o Angola o de víctimes d'agressions sexuals.

"Factors com a ancoratge en el passat, el no passar pàgina, el fer-se preguntes sense resposta, per què m'ha passat a mi?, la necessitat cercar culpables o la negació cognitiva o emocional del succés són els que més tendeixen a mantenir el trauma en el temps", va explicar. Entre les seqüeles emocionals d'un desastre, desmarcant-se del concepte judicial de "dany moral" per "no ser quantificable", el catedràtic de Psicologia Clínica va destacar la modificació permanent de la personalitat, el deteriorament de les relacions interpersonals i la falta de rendiment en el treball estabilitzades durant més de sis mesos després del succés. Entre aquestes alteracions, va indicar que en el cas dels hòmens es troben més casos d'alcoholisme i en les dones de depressió.

"El terapeuta ha de desaparèixer d'escena com més prompte millor, amb tractaments de tres a sis mesos, però no més. La persona ha de reposar-se per si sola, no cal fomentar la dependència amb el terapeuta. De fet, al País Basc les víctimes d'ETA no solen utilitzar els recursos psicològics de l'administració més temps", va concloure.