El teatre és el pare de totes les arts. Aquesta és una veritat que ningú pot rebatre i per aquesta raó és la meua única i exclusiva passió.
Sempre he cregut que els dramaturgs es distingeixen pels seus nobles sentiments humans. Els seus missatges poden així ajudar la gent a superar-se, a alliberar-se de les seues frustracions, de la seua explotació, i d'aquesta manera aconseguir una certa dignitat. Perquè els dramaturgs tinguen èxit a complir la seua missió i influir en les persones, haurien de dominar a fons la seua professió i tindre complet control sobre l'estil de la seua expressió artística. Si no, el seu missatge es dispersarà a mercè del vent i no deixarà cap petjada. No aconseguirà el seu objectiu. En tota obra d'art, el missatge de l'artista sempre ha estat relacionat alhora amb la justícia humana, la maduresa d'expressió i l'autenticitat. Seria, doncs, un error considerar que un d'aquests factors pot prevaldre sobre els altres.
Diuen que el teatre és un art basat en estructures sòlides desproveïdes de qualsevol artifici superficial, i en diàlegs ferms, concisos i allunyats del barboteig. També diuen que per aquesta mateixa raó és incompatible amb la naturalesa de la dona, que és incapaç de dissociar-se del seu ego, i en conseqüència no pot expressar-se amb objectivitat. Això diuen! A això replique: la dona, que és capaç de dur en el seu si una nova vida durant nou mesos, és igualment capaç de crear una obra de teatre sòlida i coherent. Amb una condició: que siga una autèntica dramaturga. Afortunadament, el teatre modern s'ha alliberat de les formes tradicionals com a resultat de distintes onades de renovació que van començar amb Pirandello, Bernard Shaw, Brecht i molts altres que han destacat pel seu teatre de l'absurd, del rebuig i de l'avantguardisme experimental. Actualment és molt rar que un gran dramaturg escriga una obra de teatre seguint un estil tradicional.
En la meua primera obra de teatre (Dones sense màscares) vaig utilitzar "el teatre dins del teatre", una fórmula que s'ha fet familiar en el teatre modern. La meua obra començava amb un crit i una pregunta, perquè em sentia prenyada de paraules que provenien de desenes d'anys i fins i tot de segles enrere. Potser havia arribat el moment en què els dolors d'infantament que escanyaven el meu jo més profund s'alliberaren i projectaren la meua paraula cap a l'existència? La meua paraula!... La meua passió... La meua infància... El meu fill! Escolte la seua veu tan llunyana de queixes i sospirs. Una veu que va ser colpejada i humiliada. Una veu els ecos de la qual reverberen generació rere generació. La consciència de la història humana suporta el terrible pes del rebuig, l'esclavatge i la persecució.
He refusat plasmar en un paper una sola paraula que no emergira del més profund de la meua ànima. Ni una sola línia que no expressara la veritat sobre la dona, sobre el seu poder de donar. Per això vaig demanar a la meua ploma sota jurament que rebutjara escriure una sola lletra si era per expressar debilitat o frustració, i li vaig demanar sota jurament que es negara a obeir-me si em sentia covarda davant la veritat. Després li vaig demanar que m'ajudara a traure a la llum el major nombre de dones possible les vides de les quals compartisc, per apropar-me més a elles i ser la seua portaveu.
Podríem, per tant, despullar-nos per complet les unes davant les altres, desfent-nos de la floridura acumulada amb el pas del temps i llançar un crit en contra de les circumstàncies i les situacions que han impedit l'eclosió del nostre potencial humà.
En fi, crec que el teatre és la llum que il·lumina el camí dels éssers humans. Una llum que assegura la unió orgànica amb l'espectador, creant calor entre nosaltres, tant si estem davant del text escrit com de la interpretació en escena.
