I Pagliacci. Òpera en dos actes. Ruggiero Leoncavallo.
Alain Vigneau, direcció escènica // Carlos Amat, direcció musical
Teatre Principal de Castelló.
Maig 2006
Dissabte 20 a les 22.30h
Diumenge 21 a les 19.00h
El projecte
L’òpera Pagliacci, amb música i llibret de Ruggiero Leoncavallo (1857-1919), és una coproducció de la Universitat Jaume I, el Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló i Castelló Cultural, amb la col·laboració de l'Escola d'Arts i Superior de Disseny de Castelló i l’Institut Politècnic de Castelló. Es presenta així una ambiciosa iniciativa, que suposa un gran esforç conjunt de diverses institucions educatives i culturals per a crear un marc creatiu multidisciplinari que permeta la relació enriquidora entre estudiants de les diferents branques de l'espectacle, i que al mateix temps oferisca el resultat de la dita cooperació al públic castellonenc.
En aquest muntatge, sota la direcció escènica d'Alain Vigneau i la direcció musical de Carlos Amat, participen també l'Orquestra Simfònica del Conservatori Superior de Castelló, un cor mixt d'alumnes del Conservatori Superior i l'Aula de Música de la Universitat Jaume I, uns actors procedents de l'Aula de Teatre Carles Pons de la Universitat Jaume I, un disseny d'escenari realitzat per alumnes de l'Escola Superior de Disseny, i el suport tècnic i humà del Servei d'Activitats Socioculturals de la Universitat Jaume I.
La història
Lòpera comença amb un pròleg, en el qual Tonio, actor d'una companyia ambulant de pallassos, anuncia al públic que l'espectacle començarà, i avisa que en la ficció s'oculten passions autèntiques, perquè el teatre sempre ha de nàixer de la realitat.
Primer acte
En un poble calabrès, els habitants reben alegrement l’arribada d’una companyia de còmics. Tonio dóna la mà a Nedda, l’esposa de Canio, el director, molt més jove que ell, per a ajudar-la a baixar del carro, però Canio li parla amb duresa i l’aparta, alhora que l’avisa del perill que suposaria jugar amb la fidelitat de la seua dona. Els pallassos se’n van a la taverna amb alguns pobletans, i uns altres van a missa. Nedda es queda sola pertorbada per les paraules del seu marit, però el cant dels ocells la distrau. Se li acosta Tonio i li confessa el seu amor, però ella el rebutja i quan intenta abusar d’ella, rep un colp en la cara amb un fuet. Tonio s’allunya enfurit jurant venjança, i no deixa d’espiar la dona, i així descobreix la seua relació amb Silvio, un habitant del poble i amant de Nedda, qui li proposa fugir. Nedda, insegura, dubta al principi, però de seguida promet al jove que es veuran després de l’espectacle. El seu col·loqui queda interromput per l’arribada de Canio, a qui Tonio ha avisat. Silvio aconsegueix fugir sense ser reconegut i Nedda es nega a donar el nom del seu amant. Mentre passa tot això arriba el moment de començar l’espectacle i Canio ha d’ocultar la seua ira i fingir davall la màscara del Pagliaccio.
Segon acte
S’inicia la comèdia. Entre el públic es troba Silvio. Després d’una serenata galant, Peppe, vestit d’Arlequí concerta una entrevista amb Nedda, vestida de Colombina. Irromp Canio, vestit de Pagliaccio i Arlequí fuig, i després d’això, Pagliaccio demana a Colombina el nom del seu amant. Canio, que es troba en la mateixa situació que en la realitat, està trastornat i ja no distingeix els límits entre la ficció escènica i el drama personal. Es llança sobre Nedda i li demana el nom del seu amant, però aquesta es nega a confessar-lo, llavors Canio li infereix una ganivetada de mort; Silvio, que es troba entre el públic, es precipita a l’escenari per auxiliar Nedda i Canio també el mata. Canio es dirigeix al públic, que murmura espantat, i diu: «La comèdia s’ha acabat».
Pagliacci, un drama actual
Alain Vigneau
Director escènic
Pagliacci es va estrenar amb gran èxit a Itàlia el 21 de maig de 1892 en el Teatre del Verme de Milà. Avui, exactament 144 anys després, us oferim una nova versió d'aquesta peça, amb una trama que per desgràcia és tan vigent ara com aleshores.
Resulta inquietant comprovar, malgrat els increïbles canvis que ha experimentat la societat en els àmbits tecnològics, socials, polítics, etc., el poc que ha canviat la condició humana.
Ja en el primer acte, Beppe adverteix Nedda: Heu de saber que Canio és un home violent però bo.
Potser aquesta terrible frase resumeix tot el drama de Nedda, empresonada entre la seua
posició d'esposa de Canio (qui a més a més és l'amo de la companyia de teatre on ella treballa) i els seus sentiments amorosos envers Silvio. Més enllà d'aquesta circumstància, Nedda en el seu esperit anhela somnis de llibertat, que expressa amb força les seus ganes de viure en l'ària del ocells: ...mai res no els deté, i van i van sobre els abismes i els mars. Allà van, cap a un país estrany, amb el qual potser somnien i que cerquen en va.
Ella, també a la sua manera, somnia i cerca debades un futur on poder viure amb seguretat, on gaudir de la felicitat, lluny d'un home amenaçador que confon amor amb possessió.
Cap a la fi del segon acte, ja prop del dramàtic desenllaç, ressona aqueixa terrible sentència en la boca de Canio: L'home reclama els seus drets i el cor que sagna, sang demana per poder guarir la vergonya. Oh, maleïda!
Parlant de «drets» l'home justifica així la seua bogeria, i declara alt i clar que no donarà cap oportunitat ni cap altra alternativa, cap opció per a un altre sentir, cap espai per a una altra percepció: Encara no has comprès que no em rendiré? (Canio, acte II).
Canio no cedirà i destruirà allò que més pretén estimar.
Per la trista actualitat, hem volgut ambientar l'acció en una època contemporània, en una circumstància que tots hem presenciat en algun moment: en les festes d'un poble qualsevol, arriba una companyia de teatre per representar una peça de la Commedia de'll Arte. Durant la representació de l'obra, el drama personal i passional eclipsarà a poc a poc la comèdia, enfrontant el públic assistent a la representació amb una realitat que una vegada més supera la ficció. Davant del doble crim, el poble girarà el cap a poc a poc vers un altre costat, deixant que l'horror i el silenci es facen còmplices.
Així doncs, Pagliacci ens convida a la reflexió sobre la situació de tantes i tantes Neddas desesperades, atrapades entre els llaços bojos de tants Canios malalts. Perquè un home violent no és, com canta Beppe «un home bo», sinó abans que res un home malalt, com ho continua sent, en una altra escala, la nostra societat i el nostre món 144 anys després que Ruggero Leoncavallo va escriure aquesta peça mestra del verisme italià.
Una òpera que avui podem presentar-vos, gràcies a l'esforç de tot un equip humà que ha posat el millor de si per a fer realitat aquest projecte. A tots i totes, GRÀCIES.
Curriculums
Alain Vigneau, director escènic
En 28 anys de teatre professional l'actor i clown Alain Vigneau (França, 1959) ha realitzat centenars d'actuacions per a tots els tipus de públic, fent riure a milers de persones, tant als millors festivals com als últims darrers racons del planeta. És fundador i director de la companyia de teatre La Stravagante.
Amb anterioritat ha treballat amb les companyies Togual, Xarxa Teatre, Teatre de la Resistència i ha estat professor del projecte de Circ del Liceu Francès de València durant anys. Actualment és professor de clown de l'Escola d'Expressió Carme Aymerich de Barcelona i de formació en Art-teràpia, és també col·laborador habitual de Tortell Poltrona en el Circ Cric per al qual ha dirigit els espectàcles Famiré (Teatre Nacional de Catalunya) i Scherzo (Festival de Teatre Castell de Perelada). Artista col·laborador de l'ONG Pallassos Sense Fronteres, realitzant nombroses actuacions a Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Namíbia i Indonèsia.
Recentment aplaudit en el Festival Internacional de Teatro de Oriente de Veneçuela, Alain Vigneau es dedica en d'actualitat a la docència de les disciplines del clown, als espectacles de la seua companyia i a la direcció escènica de diversos projectes artístics.
Carlos Amat, director musical
Nascut a Alzira, va estudiar piano i composició a València, Lausana, Baltimore i Miami. Posteriorment va estudiar direcció amb Frederik Prausnitz, Enrique García Asensio, Salvador Mas i Antoni Ros Marbà.
Va treballar com a pianista a l'Òpera del Peabody Institute (Baltimore), així com a la Lyric Opera House de la mateixa ciutat i va ser professor de Teoria i Composició a la Florida International University de Miami.
En l'actualitat és professor de piano en el Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló, on a més a més dirigeix la Big Band i el Cor del conservatori.
Així mateix, és director del Taller de Ensemble vocal de la Universitat Jaume I.
També és director de l'Ensemble Arts XXI, grup dedicat a la interpretació de música d'avantguarda.
Ha dirigit, entre altres, el New Music Ensemble a Miami, l'Orquestra Simfònica del Conservatori Superior de Castelló i l'Orquestra de Cambra Tornaveu de València, amb la qual ha dirigit el muntatge operístic de gran èxit, L'òpera dels tres porquets, muntatge del qual és coautor i adaptador.
Guillermo Armada, tenor (Canio-Pallasso)
Va cursar els seus estudis musicals a València. Va estudiar cant i interpretació amb Francisco Kraus a Barcelona, amb Francisco Valls a València, amb Ricardo Ledesma a Florida (EUA) i amb Francisco Ortiz a Madrid. Ha cantat en ciutats com Nova York, Milà, Roma, Copenhagen, Jacksonville, Hamilton, Madrid, Barcelona, etc. Entre les seues últimes interpretacions destaca el personatge de Radamés de l'òpera Aida (Verdi) a Nova York. Com a pròxims projectes cantarà el personatge de Pollione de Norma (Bellini) i repetirà el Radamés, ambdós a Itàlia.
Eugenia Pont-Burgoyne, soprano (Nedda-Colombina)
Va nàixer a València. Va estudiar al Conservatori de València, a la Hochschule für Musik de Viena i a l'Accademia del Teatro alla Scala de Milà, on va debutar en les òperes: Nina, ossia la pazza per amore, de Paisiello; Chi dell'altrui si veste presto si spoglia, de Cimarosa; L'elisir d'amore, de Donizetti; La Bohème, de Puccini, i Luisa Fernanda, de M. Torroba, al costat de Plácido Domingo. També ha cantat Il Viagio a Reims, de Rossini (Festival de Pésaro); La Cecchina, de Piccinni (Pavia, Lecco, Saronno i Bari); L'elisir d'amore, de Donizetti (Teatre Principal de Palma de Mallorca); Una cosa rara, de Martín i Soler; I Capuleti e i Montecchi, de Bellini (Palau de la Música de València); Dialogues des Carmèlites, de Poulenc; L'elisir d'amore, de Donizetti, i Hánsel und Gretel, de Humperdinck (Teatro de la Mestranza de Sevilla). Ha treballat amb directors com D.Callegari, S.Ranzani, O.Dantone, R.Alessandrini, R.Weikert, N.Bareza...
Manel Esteve Madrid, baríton (Tonio-Taddeo)
Barcelona 1978. Va estudiar al conservatori municipal. Actualment estudia amb Vicenç Esteve, Eduardo Giménez i Carlos Chausson. Ha realitzat cursos amb Bonaldo Giagiotti, Ana Luisa Chova, Rolando Panerai i Vicente Sardinero.Va debutar en el 2000 en el Gran Teatre del Liceu amb La serva padrona. Ha interpretat com a protagonista multitud d'òperes i sarsueles. Ha actuat en grans escenaris com el Palau de la Música, Teatro Real, Teatro de la Zarzuela, Teatro de la Mestranza, Euskalduna, Principal de Palma i Campoamor, entre altres. Ha estat guardonat en els concursos internacionals Manuel Ausensi i Pedro Lavirgen.
Manuel Beltrán, tenor (Beppe-Arlequí)
Va nàixer a València. Va estudiar al conservatori de la seua ciutat i a Milà amb Pier Miranda Ferraro i Alfredo Kraus.
Va debutar al Teatro Regio de Parma amb L'elisir d'amore (Nemorino) i Don Pasquale (Ernesto).
Posteriorment va debutar a La Scala de Milà amb Outis, de L. Berio (Steve), a San Carlo de Nàpols amb La favorita (Fernando), a l'Opera de Roma amb Don Pasquale (Ernesto), a R.O.F. de Pésaro, amb La scala di seta (Dorvil), al Teatro de la Zarzuela amb La Traviata (Alfredo), a la Mestranza de Sevilla amb I pagliacci (Arlecchin) i Doña Francisquita (Fernando), al Teatro Massimo de Palerm amb Otello (Cassio) al costat de José Cura. De la seua discografia destaca El requiem, de Mayr, gravat a Bèrgam (Agora), la primera gravació mundial de l'òpera Il re (Colombello) de Giordano (Stradivarius) i La Traviata, en el paper d'Alfredo. Va debutar amb gran èxit de crítica i públic a Nova Orleans amb l'Alfredo de La Traviata i amb el Gennaro de Lucrezia Borgia.
Va debutar també a Itàlia interpretant el Duc de Mantova en el Rigoletto, amb Giorgio Zancanaro i el Conde de Almaviva de l'òpera Il barbarie di Siviglia de Rossini a Lecco. A l'Opera de Hamilton va interpretar Nadir d'Els Pêcheurs de Perles de Bizet i a Oviedo La Dolores de Bretón en el rol de Lázaro.
Ha participar en l'obra Luisa Fernanda al costat de Plácido Domingo al Teatre la Scala de Milà. L'han dirigit mestres com R.Muti, P.Domingo, P.Maag, R.Giovaninetti, M.Benini, P.Carignani, A.Zedda, G.Asensio, R.Bonynge i M.Roa.
Vicent Antequera, baríton (Silvio)
Naix a València, on obté el títol superior de cant. Completa la formació en l'Academia Chiglana de Siena, l'Opera.studio de Ginebra o l'Acadèmia musical de Niça entre altres. Membre del cor de la Generalitat Valenciana, Entre les seues interpretacions destaquen El retablo de maese Pedro, La scala di seta, Venus y Adonis, Dido y Eneas, La flauta màgica, Madame Butterfly, El barbero de Sevilla, Cosí fan tutte, D. Pasquale i nombroses sarssueles i oratoris a França, Itàlia, Suïssa i Espanya.
Director musical: Carlos Amat
Orquestra: Orquestra del Conservatori Superior de Música de Castelló Salvador Seguí
Cor: Cor del Conservatori Superior de música de Castelló Salvador Seguí i Ensemble Vocal de la Universitat Jaume I de Castelló.
Cor infantil: Alumnes del Conservatori Professional de Música de Vila-real
Director escènic: Alain Vigneau
Ajudanta de direcció: Cesca Salazar
Disseny espai escènic: Manuel Porcar Blasco. Escola d'Arts i Superior de Disseny
Realització d'escenografia i decorats: Institut Politècnic de Castelló i Tuix Ross
Disseny de llums: Alfons Barreda
Disseny gràfic: Estudi JuárezCasanova
Coreografia: Beatriz Sevilla
Maquillatge: Cristina Martínez
Titelles: Lluerna Teatre
Vestuari: Francis Cruz
Regidor: Emilio Sánchez
Sobretitulació: Aida López
Coordinació de producció: Nati Alcañiz, Jordi Albert, Vicente Pastor i Toni Valesa
Gestió tècnica: Servei d'Activitats Socioculturals de la Universitat Jaume I
Assistència escènica i attrezzo: Esther García i Xavi García
Canio-Pagliaccio: Guillermo Armada (tenor)
Nedda-Colombina: Eugenia Pont-Burgoyne (soprano)
Tonio-Taddeo: Manel Esteve (baríton)
Beppe-Arlequí: Manuel Beltrán (tenor)
Silvio: Vicent Antequera (baríton)
Pallassos: Esther Ramos, Joan Comes, Regina Prades, Ferran Luengo i Savina Vizcarro
Traducció: Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I
